Arxiu del Bloc

Reflexions per a una Catalunya en comú

cwpukqcw8aalknsXavier Domènech va oferir una interessant conferència, que va durar ben bé una hora, el passat dia 3 que pretenia reflexionar sobre aspectes polítics que giren entorn del nou partit, la confluència, que s’està creant a Catalunya. Aquí us vull oferir un resum escrit de la conferència, seguint l’ordre de la seva exposició i remarcant les idees i afirmacions que semblen més interessants. Si la voleu veure íntegra, al final hi ha el vídeo. A més, també m’he proposat realitzar en un article posterior un comentari crític sobre les seves paraules, per tal d’aprofundir en la reflexió i aportar més elements al debat, per enriquir les mirades respecte de la realitat política i el contingut del nou subjecte polític progressista que es vol crear.

La investidura de Rajoy ha trencat un cicle en el qual En Comú es va presentar i va quedar primera força sense que abans no  hagués estat previsible. I encara abans d’això, durant aquest cicle polític, també van passar dues altres coses extraordinàries: la victòria de Barcelona en Comú i el trencament del bipartidisme a les eleccions europees. Aquest cicle que acaba obliga a una reflexió per al nou cicle que comença ara. En aquest sentit, cal adonar-se que si bé el trencament del vell règim és clau i important, no es van aconseguir tots els objectius que s’esperaven. “Potser vam somiar massa”, diu Domènech, però també és cert que mai des de la II Guerra Mundial a Europa una força política havia derrotat tots els seus adversaris d’un sol cop.

Cal prendre la força popular i el poder de les institucions per emprendre la tasca política en aquest nou cicle. I és aquí on s’insereix la nova força política. Domènech creu que és essencial la construcció d’aquesta nova força política que no ha de ser un espai que substitueixi un espai antic, sinó que en aquest canvi històric té una altra generació (Domènech es refereix a si mateix) sorgida d’una nova època. De fet, es caracteritza perquè va més enllà de només canvis i tensions polítics: “la crisi econòmica és una nova època i prové d’un canvi profund de les relacions de producció”. I segueix: “l’origen de la crisi és saber si ho paguen [l’especulació i els danys que ha causat la crisi[ els pobles o els qui l’havien produïda”; resulta, però, que l’abordatge erroni de la crisi ha provocat que els danys causats s’hagin acabat traspassant als nostres drets com a ciutadans.

Xavier Domènech posa èmfasi en la crisi per ressaltar-ne el caràcter global i l’amenaça real que representa. De fet, la crisi és econòmica, de model i de base energètica de la nostra civilització, amb el consegüent efecte ecològic. Això indica el gran repte el nou espai polític ha d’afrontar, un repte global, ja que el sistema també és global. Cal, doncs, introduir la problemàtica d’aquest repte en el debat de la formació del nou subjecte polític. Totes aquestes crisis, a més, es tradueixen en crisi de sobiranies, ja que els interessos d’aquelles forces que han provocat la crisi i viuen de la situació de crisi s’imposen damunt de les decisions democràtiques. Així, els comuns (Domènech ja comença a fer servir aquesta paraula) sorgeixen d’aquest canvi històric que imposa reptes nous.

Aquest canvis han suposat una modificació de la relació de les forces polítiques. Certament, l’efecte dels moviments socials i la protesta social es dirigeix tradicionalment a l’Estat, però resulta que aquesta lògica s’ha trencat i davant d’aquesta crisi global perd sentit, i això és quelcom que els comuns també volen afrontar. Però vet aquí que el 15-M, que no és un moviment social estrictament ni un moviment polític estrictament, sinó una combinació d’ambdós, representa un nou esquema polític d’on han aparegut noves forces polítiques que, malgrat que sorgeixen de la tradició de les esquerres, no s’identifiquen amb l’esquerra tradicional.

En aquest punt, Domènech passa de la reflexió entorn del cicle polític a una reflexió del caràcter ideològic d’aquest nou espai polític i del nou partit. És un debat, l’ideològic, que cal fer tranquil·lament. Ell posa sobre l’escena si els comuns s’alineen amb la socialdemocràcia, l’autèntica, o amb l’anticapitalisme, per exemple, però el dubte apareix: què vol dir ser-ho avui dia? El que està clar, però, i ell ho deixa clar, és que a l’únic que es podria fer són polítiques socialdemòcrates. I és per això que l’important en la confluència és buscar els objectius i no entrar en un debat ideològic que porta a la diferència, i la diferència esdevé identitària. Ara bé, el conferenciant també deixa ben clar que, tot i que es poden fer polítiques keynesianes, el cert és que en el món global amb això no n’hi ha prou.

Hi ha una cosa clara que sí que caracteritza el comuns, en aquest sentit: són nous, però no són novells, per això cal afrontar el debat ideològic en vistes al futur tenint en compte el passat. I allò important que ha de donar consistència a la lluita dels comuns per defensar les sobiranies, que s’acaben reduint a la sobirania sobre les nostres pròpies vides, és la radicalitat democràtica. I això és el que fa que els comuns siguin sobiranistes, recalca Domènech, perquè volen aprofundir en la democràcia, cosa que s’ha d’acompanyar d’una hegemonia enfront del neoliberalisme.

Però els comuns sí que tenen una identitat, de fet el marc identitari no s’ha de separar de la construcció d’aquest nou subjecte. Per començar, allà on En Comú ha guanyat ha estat precisament perquè s’ha fet així, aplegant un gran corrent ciutadà i recalcant l’esperit dels comuns. Aquest moviment beu “de les millors tradicions dels moviments socials i dels projectes emancipadors: del sindicalisme, del feminisme, de l’ecologisme i també de totes aquelles tradicions emancipadors que han donat el bo i millor de la humanitat”. Tant és així que “totes les tradicions emancipadores han d’estar al nostre costat per llegir el present i per actualitzar-les per un nou futur”, i això Domènech ho afirma referenciant William Morris, que deia que Marx ha d’estar al nostre costat (i no nosaltres al seu costat, com Domènech fa palès per evidenciar l’actualització de la tradició).

domenech

La construcció del nou actor polític s’emmarca en una realitat social i nacional concreta, tot i que no s’ha de perdre de vista l’aspecte global. I d’aquí la nova força que porti a un canvi de rumb ha de beure de les tradicions de l’obrerisme, el catalanisme popular i el republicanisme. És aquest darrer terme el que Domènech remarca, ja que la matriu del moviment ha de ser el republicanisme més emancipador: la lluita principal és per la igualtat, la llibertat i la fraternitat (que vol dir saber que som més lliures si lluitem també per la llibertat dels altres). Això cal tenir-ho present en la construcció de país que es vol emprendre i per analitzar la situació actual.

En aquest sentit, ens trobem en una època en la qual l’estat nació està en crisi i, si bé és possible seguir fent estats nacionals, l’important és saber com es reconnecta (terme amb el qual Domènech fa referència implícita a la “desconnexió”) amb un món global on hi ha sobiranies compartides i nivells diferents. El debat no s’ha de centrar a defensar Catalunya com a nació del segle XIX, sinó Catalunya com a nació xarxa del segle XXI. Domènech critica, així, que el procés s’ha centrat massa en la construcció institucional i ha donat massa per descomptada la identitat nacional; no s’ha fet un debat al respecte, quan Catalunya és una realitat mestissa on el 17% de la població no és nascuda a Catalunya, més que a Estats Units, per exemple.

Per això, Domènech defensa que el nou espai polític enceti un debat profund i ha de construir una alternativa de país, social, econòmica (fa esmenta a l’economia solidària) i cultural, sense donar per descomptada la nació, però en canvi que entri en el debat de la realitat nacional catalana i que parteixi políticament del sobiranisme, “les múltiples sobiranies que estan en joc”, cosa que a Catalunya s’expressa en l’exigència de reconeixement de la sobirania pròpia. A més, és ja bagatge de les confluències el fet que aquells que opten per un estat propi ho fan en un marc més ampli: construcció conjunta amb totes les formes de sobirania. Domènech, així, diu que és garantia per exercir realment el dret a decidir partir “des del tot i no des de la part”. Però abordar les sobiranies múltiples també és important perquè representa la veritable construcció de Catalunya: “no existeix nació si no existeixen drets i capacitat de decisió sobre les nostres vides”.

Domenèch finalitza la conferència resumint els grans reptes que afronta Catalunya i que ha d’afrontar també, per tant, el nou espai polític en construcció. En primer lloc, un repte demogràfic. En segon lloc, un repte d’articulació territorial, una articulació on la Catalunya integrada en tots els seus nivells, rural i urbà (la “Catalunya ciutat”), es pugui convertir en la nació xarxa i pugui resoldre els problemes que l’afecten, com la desigualtat social. I, en tercer lloc, el repte energètic, derivat precisament de la construcció d’aquesta “Catalunya ciutat”.

Per tot això, el naixement de la proposta política d’aquest espai de canvi dels comuns no ha de ser un debat de poder o un debat petit, sinó que s’ha d’entendre com a proposta de país, per tant està emmarcat en un procés constituent. Domènech només destina unes breus paraules al respecte per dir que potser sovint s’ha fet una discussió massa centrada en la forma i no en els continguts del procés constituent. Però ell defensa que el procés constituent ha d’integrar el concret i el global en el seu model de país, on entrin en debat les propostes, anehls i tradicions. Però no és un procés consensual: és a dir, s’ha de consensuar tot abans de fer-ho, ja que això en realitat ja no és un procés constituent. Així, doncs, aquest espai polític, “un nou espai polític català on el tot sigui més que la suma de les parts”, ha de construir en aquest procés constituent quin és el seu model de país.

Programa polític de la confluència

Recentment he escrit sobre la importància cabdal de construir un bloc històric que aglutini totes les forces progressistes a la manera frontpopulista, que s’ha convingut a anomenar la confluència, certament ben necessària. La confluència no ha de basar la seva acció en tacticismes conjunturals, sinó en una estratègia de canvi concret a la qual la unitat de les lluites sectorials i la sintonia del treball de les associacions i organitzacions socials donin sentit; ha de tenir un programa de govern factible, estudiat, discutible i corregible amb el temps però que, en cap cas, no perdi el rumb de les línies d’intervenció principals que menin a l’objectiu final, per tant ha de ser un programa que plasmi la unitat d’acció en favor de la transformació social i que substitueixi, també, el personalisme.

Vet aquí com jo, atrevit com sóc, exposo amb aquest escrit una proposta de programa per a la confluència d’unitat popular que es presenti per governar al Regne d’Espanya, i prenc aquest marc de referència justament perquè és l’Estat i perquè cal abordar la qüestió territorial per si eventualment apareguessin més estats. Es tracta de les línies polítiques que hauria de seguir la confluència, amb l’esperança que els partits i les organitzacions cridades a conformar-la ho puguin valorar i comencin a plantejar-se seriosament això de la unitat de les forces progressistes, en lloc de perdre el temps amb tanta escenificació estètica i, pitjor encara, discussions per les cadires, així com puguin plantejar-se unes polítiques de reforma estructural real. Ara, amb això no vull dir que el que jo aquí proposo sigui un assumpte tancat o siguin les úniques propostes possibles, ja que evidentment jo no controlo tots els assumptes i algunes propostes poden ser errònies respecte de l’objectiu general plantejat, així com hi poden haver propostes alternatives per a una mateixa qüestió i que, doncs, són susceptibles de debat. Per això mateix insisteixo que es tracta de les línies generals d’actuació fonamentades en la radicalitat democràtica i la socialització i, doncs, no entro al detall de les mesures concretes.

Sigui com sigui, en primer lloc presento,socialista2 seguint l’estela de l’anterior article ja enllaçat, com hauria de ser l’organització de la confluència, i tot seguit les grans línies del programa ordenades en tres àmbits: reivindicacions polítiques de radicalitat democràtica,  reivindicacions econòmiques i procés constituent i reforma territorial.

ORGANITZACIÓ:

La unió de tipus federatiu dels partits polítics dins d’aquesta organització que anomenem “confluència”, es plasmarà en un comitè director, on cada partit tindrà sengles representants. Però no seran els únics membres d’aquest comitè: sindicats, associacions i moviments diversos del teixit social, si estan compromesos amb el bloc popular i el que representa, podran integrar-se igualment en aquesta organització federativa i seran membres de ple dret del comitè director de la confluència (bé, de ple dret però amb un àmbit important exclòs, com tot seguit diré). Per tant, participaran en l’organització, l’expansió del seu ideari per la societat civil i en la confecció del programa. Hi haurà, però, un sol àmbit, tot i que destacat, en el qual les associacions no participaran: en la gestió estrictament política, entès en un sentit restringit de l’àmbit electoral i institucional: és a dir, no participaran en la direcció de campanya, ni en la confecció de llistes ni en la cerca d’acords polítics amb altres forces.

Així doncs, el màxim òrgan de la confluència i qui la representarà serà el comitè directiu, on les decisions es prendran per majoria conforme el vot dels seus integrants com a representants de la seva organització, per tant no com a individus. Totes les organitzacions integrants de la confluència hauran d’articular i orientar la seva acció conforme la direcció unitària i estaran obligades a acceptar aquestes decisions.

De cara als ciutadans i militants, no hi haurà possibilitat d’inscripció directa a la confluència, ja que no existeix com a entitat “única” i autònoma, sinó com a unió de diversos partits i organitzacions. Per tant, per formar part de al confluència caldrà afiliar-se o inscriure’s a qualsevol de les forces integrants. Qualsevol persona membre de qualsevol de les organitzacions integrants és alhora membre de ple dret de la confluència, la qual cosa és important si s’haguessin de fer votar algunes decisions a la militància. És a dir, així com una organització civil, per exemple l’Institut de Drets Humans de Catalunya -per dir-ne un qualsevol-, no podria decidir sobre un acord electoral amb el PSOE, posem per cas, en el si del comitè director, no obstant això els inscrits a l’IDHC tindrien la possibilitat de votar aquest acord igual com els militants de qualsevol partit.

GRANS LÍNIES D’ACCIÓ:

Reivindicacions polítiques:

1) Enfortiment de les llibertats civils.
-Reforma democràtica de la policia.
-Supressió de tota llei que vulnera o restringeix el dret fonamental a la lliure expressió i associació.

2) Reforma educativa.
-Escolarització obligatòria fins als 18 anys.
-Estudi a consciència i detallat de les tendències pedagògiques per veure què és el que realment funciona.

3) Reforma institucional i regeneració democràtica: endegar el sistema política vers la democràcia participativa.
-Revocació directa de mandataris.
-Introducció de propostes legislatives i rebuig de lleis directament pel poble.
-Lluita decidida contra la corrupció i expulsió de la funció pública i de càrrecs de responsabilitat pública de qualsevol corrupte jutjat.
-Limitació de mandats i sous.
-Altres formes de participació ciutadana i de tinguda en compte d’associacions especialitzades en determinats temes en la presa de decisions. Per exemple, pel que fa a una eventual reforma penal i penitenciària, Amnistia Internacional podria prendre part de la comissió legislativa pertinent.
-Reforma electoral.

4) Democràcia industrial:
-Participació sindical en l’administració d’ajudes i prestacions laborals, com per exemple i sobretot l’atur.
-Supervisió i control dels llocs de treball i els drets laborals per l’oficina pública pertinent amb participació dels sindicats.
-Creació d’un comitè de treballadors a cada empresa privada, directament escollit pels treballadors, que participarà de la gestió i administració empresarial, conjuntament amb l’òrgan del propietari que ell decideixi, però institucionalitzat i regulat. Els directius no podran ser “amos i senyors” de les empreses. Aquesta reforma no és tancada ni igual per totes les empreses, ja que hi haurà possibilitat de màxima democratització: tots els òrgans i directius seran escollits, així com possibilitat de nacionalització.
-Els beneficis empresarials no aniran directament i automàticament en mans dels directius i inversors, sinó que es repartiran també entre els treballadors (a més del salari natural) i, si és creu necessari, aquest benefici serà nacionalitzat.

5) Laïcitat i laïcisme: separació entre Estat i Església i introducció del laïcisme a l’esfera pública, seguint el model francès.

6) Cerca de la consecució efectiva dels drets fonamentals de l’estat democràtic i social, sota gestió i administració pública: educació, sanitat, habitatge, pensions i ajudes i prestacions de dependència i de tipus laboral. Per exemple, expropiació d’habitatges en mans dels bancs i donar-los com a habitatge social.

7) Reforma dels mitjans de comunicació:
-Comitè independent de supervisió audiovisual, format per membres escollits pel Parlament i per ciutadans.
-Entre altres coses, aquest comitè “controlarà” els continguts dels mitjans de comunicació perquè s’adeqüin a la promoció dels valors cívics democràtics i la virtut, la qual cosa implica vigilar la teleescombraria.

8) Compromís amb el canvi de rumb polític a la Unió Europea, més social, democràtica i tendent a formes federatives d’associació estatal.

9) Compromís amb la pau i l’expansió de la democràcia a nivell mundial.
-Col·laboració i participació màxima amb l’ONU i els seus organismes, seguint les seves recomanacions i directrius. Alhora, cerca d’un nou model organitzatiu en el si de l’ONU.
-Supressió del comerç d’armament.
-No col·laboració amb règims polítics autoritaris.

10) Impuls de la sostenibilitat i adopció de la resiliència mediambiental:
-Impuls i compromís de polítiques ecològiques integrals i transversals.
-Cerca de mecanismes i formes organitzatives i tècniques que facin front o permetin adaptar-se al canvi climàtic.
-Compromís amb la investigació i innovació en aquest sentit.

2. Reivindicacions econòmiques:

1) Nacionalització de les empreses i activitats econòmiques bàsiques, en tant que directament vinculades amb els drets socials i de subsistència fonamentals i de sectors estratègics, com l’aigua o l’energia o la indústria bèl·lica.

2) Democràcia industrial. (Explicat més amunt)

3) Enfortiment de les condicions laborals i canvi d’algunes condicions en benefici dels treballadors.
-Reducció de la jornada laboral.
-Salari mínim general de 8,5€ l’hora.

4) Foment de formes productives i de gestió cooperatives, autogestionàries i col·lectivistes, en base a la propietat social, sota supervisió estatal.

5) Reforma fiscal:
-Introducció i ampliació d’impostos directes segons renda.
-Disminució progressiva d’impostos indirectes.

6) Reconversió industrial.
-Canvi de les indústries que es considerin no útils o altament contaminants vers altres indústries, sempre assegurant els drets dels treballadors.
-Garantia de cursos i formació per als treballadors de cara a la reconversió.
-Viratge cap a indústries energètiques verdes.
-Impuls del sector serveis i de les noves tecnologies.
-Participació sindical en el procés de reconversió.

7) Gran pla de treballs públics, amb l’objectiu de màxima ocupació i de garantir tota activitat econòmica que confereixi benestar social i s’adeqüi a altres plans públics, així com asseguri la integració social. Per exemple, ocupació en l’àmbit de parcs i jardins, de tal forma que s’asseguri, posem per cas (i no és una ximpleria), que en el moment que un vendaval arrenca un arbre, de seguida es replanti.

8) Reforma del sistema financer i bancari.
-Creació de banca pública. Per mitjà del banc públic es cobraran tots els sous, ajuts i prestacions públics, sigui amb xec o ingrés.
-Reducció del gran ventall d’activitats bancàries: per exemple, un banc, com que no és una empresa com altres, no podrà comprar altres negocis.
-Supressió de la borsa.

9) Auditoria del deute i no pagament de deutes il·legítims.

10) Renda bàsica universal.

3. Procés constituent i reforma territorial.

El govern de confluència popular estarà compromès amb la instauració d’una república federal. Però no és quelcom que s’hagi de promoure únicament des del govern central espanyol i esperant la seva consecució com a forma d’atendre les diferències territorials; en canvi, caldrà obrir un procés constituent a nivell general on caldrà discutir sobre el disseny territorial. I és en aquest procés on la confluència apostarà per la república federal, ja que no pot donar per tancat el resultat abans d’iniciar-se el procés, entre altres coses perquè que s’assoleixi o no és quelcom que, evidentment, depèn del debat en el procés i de la predisposició de les nacions actualment integrades al Regne d’Espanya, ja que només es pot parlar de república federal si es reconeix la sobirania particular de cada comunitat política. En aquest sentit, al meu entendre el procés constituent ha de seguir els passos següents:

1r) El govern presentarà un pla de reforma constitucional (i territorial) encaminat a la república federal (aquesta és la intenció de la confluència), però que ha de ser debatut per totes les forces polítiques i en totes les comunitats, que serà sotmès a referèndum, però especialment el govern es comprometrà a la celebració de referèndum en les comunitats polítiques que han mostrat voluntat de canvi en la relació jurídicoterritorial. Aquest pla serà executat per una comissió plural.

2n) Creació d’una Comissió de Procés Constituent, conformada per parlamentaris de cada una de les comunitats autònomes i del Congrés.

3r) La Comissió elaborarà un marc constitucional, que representa el resultat inicial amb el qual caldrà interpel·lar la població i les comunitats polítiques sobiranes.
-Aquest pla pretén encaminar vers la república federal i, per tant, dóna per descomptat que la monarquia no cal tenir-la en compte per separat, ja que aquesta institució està reconeguda a la constitució actual. Si es canvia la constitució actual per una de republicana, automàticament la monarquia deixaria de ser una institució vàlida i legítima: no és necessari celebrar un referèndum sobre l’existència o no de monarquia. El referèndum d’aprovació constitucional ja fa l’efecte.
-Aquest marc de canvi constitucional i territorial representa una mena d’esborrany de constitució que accepta diverses possibilitats d’ordenació territorial, que hauran de ser sotmeses a referèndum.
-Així, en aquest punt es veu el lligam de processos constituents: el general de tot l’estat que possibilita els particulars de les comunitats polítiques que mostren voluntat política de canvi, i la necessitat de saber si aquestes comunitats polítiques, com la nació catalana, pretenen o no integrar-se al futur nou estat espanyol, a fi de poder tirar endavant el procés constituent espanyol.

4t) Convocatòria de referèndums en les nacions sobiranes respecte de la incorporació o no a l’Estat espanyol. La votació no serà, per tant, dicotòmica ni versarà estrictament sobre la independència, sinó que haurà d’incloure les diverses opcions conforme el marc de reforma constitucional. Així, serà una doble pregunta: primer les comunitats polítiques hauran de votar si es volen conformar com a estats propis, i després quina és la relació d’aquest estat independent amb la resta d’Espanya. Això permetrà encaminar el procés constituent espanyol i el propi.

5è) Celebració d’eleccions constituents. Personalment tinc el dubte de si no s’haurien de celebrar noves eleccions (no constituents) després de la redacció de la constitució, que hauria corregut a compte de la Comissió, amb els canvis pertinents després de la celebració del referèndum. Ara bé, el problema de celebrar en aquest moment les eleccions és que fóra lògic també celebrar-ne unes altres després de l’aprovació de la constitució: en total serien 3 eleccions en un temps que podria no ser superior a dos anys. Però entenc que aquest és finalment el moment de convocar les eleccions constituents per:
-El marc territorial ja estaria canviat i, doncs, cal tenir un Parlament conforme als nous territoris.
-La direcció del procés constituent ja hauria suposat grans canvis de percepció política i la ciutadania hauria pogut veure i comprovar les posicions de les forces polítiques, per la qual cosa seria necessari un nou Parlament on es recollís representativament les tendències i voluntats polítiques a incloure a la constitució.

6è) Redacció i aprovació de la Constitució:
-Una Comissió Constituent s’encarregarà de redactar la constitució, tenint en compte la voluntat de les comunitats polítiques que han celebrat el referèndum.
-Les comunitats polítiques que han votat ser adherits a la federació o confederació espanyola, redactaran també la seva constitució. Per la seva banda, aquelles que realment han decidit ser estats independents i sobirans, òbviament seguiran el seu propi camí constitucional, que no impedeix que en un futur poguessin adherir-s’hi.
-Un cop redactada, serà sotmesa a referèndum de tota la població. Els estats federats sotmetran alhora les seves respectives constitucions a referèndum. En cas de diferències en el vot, o sigui, que la federal no sigui aprovada però sí la de l’estat federat, llavors està clar que caldrà canviar la relació territorial entre aquell estat i la federació: en aquest cas, l’estat propi decidirà en el marc del seu procés constituent.

opprorernes-folkebevegelsens-oslo

El TTIP

cartellJa fa més d’un mes vaig assistir a una interessantíssima xerrada informativa i política alhora sobre el TTIP organitzada pel cercle de Podem del meu poble. Van intervenir-hi Ramon Franquesa, professor d’economia de la UB i que jo personalment ja coneixia dels temps de la lluita estudiantil; Carles Seijo, ecologista i membre de la campanya No al TTIP; Lucrecia García, advocada membre de Podem de Mataró; i Joan Josep Bosch, professor a la UPNA, membre d’ATTAC i portaveu de Podemos Pamplona.

Aquí em proposo fer-vos un resum de les intervencions dels ponents, per tal d’informar d’aquest tractat potser encara poc conegut (almenys en els detalls), tan exageradament neoliberal i que suposa, tal i com The Guardian ha dit, un atac frontal a la democràcia, i transmetre-us la importància de lluitar-hi en contra. L’acte va ser gravat, però em sembla que encara no l’han penjat.

En primer lloc va parlar el professor Franquesa, que va oferir una visió general i ens va voler informar dels orígens d’aquest tractat i com cal entendre’l. El TTIP és impulsat pels poders fàctics entorn de l’OMC per establir un marc internacional que debiliti la capacitat dels governs per atendre els ciutadans. Però aquests poders acudeixen a l’OMC per fer veure que del que es tracta és de lliure comerç, malgrat que en realitat són polítiques de privatització que debiliten la governabilitat en favor de la majoria. El ponent es pregunta: com s’entén sinó que ho facin, si el comerç avui dia ja està liberalitzat?

Aquest tractat persegueix uns objectius molts clars: desregular el mercat de treball, desregular els serveis socials que es podran oferir (vendre) a la població i desregular les restriccions ecològiques (per exemple, a EUA està prohibit etiquetar els productes com a naturals). De manera paral·lela, hom busca regular en favor de l’oligarquia la propietat intel·lectual i el poder de les multinacionals sobre el medi ambient.

Hem de tenir present, diu Franquesa, que aquests no són propòsits nous, sinó que és quelcom de llarga tradició. Hi ha, en efecte, passos previs abans del TTIP, que representa la quarta onada de liberalització màxima:

  • El 1994 es va establir el tracat de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic (NAFTA). En coneixem les conseqüències reals, que no és la creació de llocs de treball. A Mèxic van obligar a vendre la terra, la qual cosa va trencar en perjudici del poble el model de propietat instaurat des de la Revolució Mexicana.
  • Com que aquest acord va tenir lleus resistències, els lobbies van proposar a l’OMC de fer una cosa semblant a nivell mundial: volien fer una “festa grossa” de la Ronda del Mil·lenni, per fer l’Acord Multilateral d’Inversions. Això va ser a Seattle el 1999. Però llavors l’oligarquia es va topar amb el que no s’esperava: les grans protestes antiglobalització que ho van frenar.
  • A partir de llavors, l’estratègia ha estat intentar implantar la liberalització màxima a trossos: han començat per Amèrica del Sud, però allà els pobles i també els presidents dels estats s’hi han mobilitzat en contra.
  • L’únic gran “acord” que han aconseguit implantar ha estat el NAFTA. D’aquí que ara ho intentin amb el TTIP, esperant que, com diu Franquesa en to irònic, “coli en aquesta Europa en regressió social”.

Finalment, Franquesa va exposar que justament això és tan important per als poders fàctics que ho han mantingut en secret. De fet, si el món és coneixedor de l’existència d’aquest tractat elaborat d’esquenes al poble és gràcies a Wikileaks. La Comissió Europea té competències exclusives en comerç, de forma que esperen signar-ho des de dalt de forma que els estats particular no podran revertir-ho. Són contactes fets entre les altes esferes i les grans empreses: el 96% dels participants en les negociacions del TTIP són empreses.

El TTIP és, en efecte, un atac de primer ordre a la democràcia i la justícia social. Però també en això hi ha una part positiva que pot ajudar-nos en la lluita: com que és el contrari dels interessos de tots ciutadans, doncs això permet un marc de referència per un moviment ciutadà europeu. Ell diu que en una reunió a Barcelona la setmana anterior (d’aquest acte aquí ressenyat) que va tenir lloc entre les altes esferes mercantils, els promotors d’aquest tractat ja comencen a dubtar.

Foto publicada pel mateix Cercle de Mataró que mostra el públic assistent a l’acte sobre el TTIP el 22 de novembre de 2014.

En segon lloc, Carles Seijo va fer la seva intervenció, més breu i centrada en recalcar els efectes ambientals de la liberalització sobre el medi ambient, sobretot respecte del cas del fracking. En base a aquesta qüestió, va fer dues advertències:

  1. No s’està atenent al principi de la precaució: és a dir, hom no s’està assegurant que el que es faci no faci mal a res ni ningú. A la Unió Europea el principi del a precaució encara se segueix perquè té regulacions molt altes, però evidentment el TTIP té per objectiu acabar amb això per fer una situació semblant a la d’EUA, on les empreses bé poden comercialitzar amb tot, i on les lleis han invertit el principi de la precaució: és qui es queixa (el ciutadà corrent afectat pels efectes negatius de l’explotació del medi ambient) qui ha de demostrar que tal pràctica empresarial és dolenta. També posa com a exemple els transgènics, que perjudiquen la salut i el seu procés de fabricació provoca que el sòl no acabi d’assimilar aquests productes.
  2. CETA: es tracta d’un altre tractat particular de lliure comerç amb el Canadà, també transatlàntic, que ha donat cobertura al fracking i que és indicatiu del que pot arribar. En aquell estat hi ha plantes d’extracció a cel obert d’on extreuen terra bitominosa, que es porta a la petroquímica de Tarragona i Grècia per depurar.

Lucrecia García s’encarrega de remarcar els aspectes legals dels moviments que comporta aquest acord, de les conseqüències per al dret democràtic i de ressaltar el secretisme que hi ha al darrera. D’entrada, ja adverteix ben clarament que el TTIP protegeix la inversió d’estrangers allà on s’apliqui i, evidentment, en ser un acord signat des de dalt per la Comissió Europea i les grans corporacions, doncs obliga a seguir els interessos de les empreses, per tant caldrà oblidar els drets dels treballadors. Els estats, doncs, no podran sobiranament dur a terme polítiques de justícia social si van en contra dels interessos dels inversors.

El que és ben important d’això és que no es tracta només de conceptualització del tractat, sinó que realment dins del dret això és així. En efecte, això mateix està detallat en la mateixa clàusula de resolució de conflictes del mateix tractat: en cas de conflicte entre inversor i Estat, se sotmetran a un tribunal arbitral internacional. Òbviament, veiem que això implica fer tribunals especials. I com seran formats? Podem veure-ho pels dos grans tribunals que existeixen ja per atendre justament qüestions de comerç internacional d’altres acords i tractats: són el tribunal del Banc Mundial i el de l’ONU. Són tribunals que no estan sotmesos a regulació procedimental (per tant, no s’adeqüen al dret democràtic) i es fan a porta tancada. A més, als estats els costa entre 8 i 30 milions de dòlars defensar-se. Hi ha, també, absència de procediments de recurs i de defensa. Els àrbitres generalment pertanyen a les grans corporacions mundials del dret i de les grans institucions governamentals. Són 15 àrbitres que mouen tots els fils, sense filtres ni regulació de cap mena. A més, són persones que es dediquen a escriure i publicar, de forma que això mateix els suposa el marc de jurisprudència en el qual poden arbitrar.

Són 3 les grans corporacions del dret. Que es conegui, han participat en 300 arbitratges internacionals. Aquestes empreses especialitzades en l’arbitratge mouen molts de diners i els advocats guanyen moltíssim, per tant justament a aquestes empreses els interessa el TTIP per tal de poder ser àrbitres i tenir encara més casos per arbitrar. Tant és així que instiguen les empreses a fer denúncies: amenacen els estats de denunciar-los si continuen volent regular. De fet, les demandes contra els estats han anat en augment en els últims anys. Es tracta, amb tot plegat, d’un sistema arbitrari i parcial, en el qual el sistema financer cada cop està més unit a l’entremat de les corporacions arbitrals.

Com a exemple, Lucrecia García posa el cas de la tabaquera Phipil Morris, que va demanar Uruguai i Austràlia perquè van obligar la companyia per salut pública a posar l’etiqueta de perill als paquets. La tabaquera va guanyar en aquesta demanda multimilionària.

No cal dir que això és una manera no ja de posar al mateix nivell empreses i estat, sinó subjugar els estats a la regulació empresarial pròpia i limitar-ne l’acció a causa dels grans costos. En efecte, si un estat perd un plet, haurà de pagar indemnitzacions i les seves propietats poden ser embargades (a mans de les corporacions, repetim-ho).

 Ens podem plantejar també quin dret s’aplicarà: és a dir, respecte del procedimental i el substantiu. En efecte, no hi ha un dret que reguli quin suposat dret (substantiu) cal protegir: només una cosa tan genèrica com pèrdua de benefici o obstaculització de potencials guanys: lucre cessant. Tampoc no se sap quin inversor ha de protegir aquest suposat dret, perquè darrera de les corporacions hi ha empreses fantasma o qualsevol altra empresa.

Per tot això, aquest tractat dóna a les corporacions un xec en blanc: efectivament, moltes coses els estats les deixaran de regular en funció de les decisions de les corporacions i d’amenaces de demandes multimilionàries.

Finalment, la darrera intervenció va ser la de Joan Josep Bosch. No va prendre una tema i el va desenvolupar àmpliament, sinó que va remarcar ben emfàticament diverses qüestions del TTIP per fer-nos adonar del que realment significa:

  • Hom busca d’entrada privatitzar tot allò que avui dia és un servei, perquè se’n faci negoci. Però no és només privatitzar, sinó impedir que tals serveis siguin renacionalitzats: no podrà fer-ho el govern perquè el tribunal d’arbitratge posarà un plet. Per exemple, com recentment els 1.300 milions que cal pagar a Cástor per haver aturat les prospeccions.
  • El tractat s’està fent en el més màxim secret i a nivell de la Comissió Europea. No és ni tan sols necessari que el Parlament Europeu ho supervisi, perquè no és competència seva. I si els parlamentaris volen llegir el document són registrats i ho fan sota el més màxim control: només poden entrar a la dita “sala de lectura” d’un en un, cada cert temps i durant mitja hora per llegir-se el que puguin, però no poden fer fotos (per això són registrats abans d’entrar-hi) i signen un acord de confidencialitat que impedeix desvelar el contingut real del document. Així ho han explicat els qui ho han vist, també una europarlamentària de Podemos.
  • A nivell formal és la Comissió Europea i el mateix govern d’Estats Units els negociadors, però en realitat són els grans lobbies els qui d’entrada estan fent pressió i participen en les negociacions, de fet ells fan els esborranys. D’aquí també s’explica encara més el secret i el fet que ni tan sols els polítics nacionals saben com s’està duent a terme el procés.
  • No ens hem de creure les bondats que retòricament s’han associat al tractat, no és cert que porti avantatges. Per exemple, diuen que el PIB augmentarà un 1%; però, ni que fos cert, això no soluciona res. Així mateix, també es diu que augmentarà el comerç; però, realment volem que augmenti gaire el comerç amb el consum de materials actual que destrossa el planeta? Per tot això, hem de considerar:
    • Hi ha un problema: qui donarà la cara i els suposats avantatges del tractat no es compleixen?
    • Hom es podria plantejar: si el TTIP és tan bo com diuen, per què caram les negociacions es fan en secret? Per què no s’hauria de sotmetre a un referèndum?
    • Les relacions exteriors dels estats europeus estan al servei del capital, i hom dóna per fet que això és indiscutiblement bo; però, bo per a qui?
    • Els principis que ens han de guiar no són “competitivitat”, “creixement”, “ocupació” i “comerç”, sinó “qualitat de vida”, “cooperació”, “qualitat de la feina” i “repartiment”.
    • El TTIP no beneficia el petit propietari.
    • El TTIP és un joc de suma nul·la: un guanya i la resta perden totalment.
    • La lliure circulació de mercaderies i capitals, sense una harmonització fiscal, sempre porta a una igualació a la baixa. Així, no es poden protegir els drets dels treballadors.
  • No poden negociar o trobar-se en un tribunal en peu d’igualtat empreses i estats: no són el mateix: com pot una empresa enfrontar-se per igual a un Estat? Pitjor encara: el tribunal d’arbitratge se situa per damunt de la sobirania.
  • Tots els estats del món estan endeutats per un total de 50 mil milions de dòlars. Però, pregunta: si tots els estats estan endeutats, a qui caram li diuen els diners? Doncs als paradisos fiscals hi ha entre 31 i 40 mil milions de dòlars. Allà hi ha “armes de pobresa massiva”. Conclou, per això, que cada generació hauria de morir-se amb els seus deutes pagats. Els governants no haurien de deixar signada una cosa que hipoteca el futur de les noves generacions, a més un polític té un mandat de 4 anys.