Arxiu del Bloc

Llenguatge sexista?

Voldria exposar a continuació, després de molt temps de donar-hi voltes i pretendre escriure al respecte, una crítica a l’anomenat llenguatge no sexista, a partir dels meus coneixements. Ho faré des de dos punts de vista: en primer lloc, mostrant i demostrant que l’aplicació del llenguatge no sexista altera el llenguatge, la gramàtica i el significat naturals perquè en té un concepte erroni, i provoca distorsions, per tant ho analitzarem des d’un punt de vista lògic i lingüístic estrictament. En segon lloc, respecte de la teoria que el justifica, que essencialment és idealista.

El llenguatge no sexista, que pressuposa que l’ús del llenguatge expressa connotacions sexistes, és una plantejament força estès, si més no en determinats cercles de l’esquerra política (potser la majoria), que defensa que cal parlar usant més d’un gènere per referir-se a realitats. Tot seguit realitzaré la crítica al respecte, de forma detallada i llarga, però si més no d’entrada volia dir que tal plantejament s’ha format a partir d’un cert feminisme i que aborda la qüestió de l’ús de la llengua des de la seva visió ideològica. En canvi, l’Assemblea Nacional Catalana recentment ha abordat, encara que sigui succintament, l’ús del llenguatge no sexista en termes lingüístics, més que no ideològics, i per tant n’ha pogut plantejar una crítica (en el seu document d’orientacions lingüístiques).

1. Crítica a l’aplicació del llenguatge no sexista:guia

Segons la visió citada més amunt, el llenguatge no sexista pretén no primar els termes masculins. Hi ha, en això, un primer error de base, estrictament lingüístic: confondre el gènere gramatical pel sexe. Ho explico precisament pels motius ideològics del feminisme que justifica aquest llenguatge: pretendre identificar aspectes masculins i femenins arreu per tal de posar damunt de la taula una suposada confrontació. Aquesta confusió, que quedi clar, no l’assenyalo només jo, també ho fa la reconeguda lingüista Carme Junyent, que afirma també una cosa tan contundent (que abordarem a la segona part de la crítica) com que no s’ha d”ensinistrar” els nens en l’ús del llenguatge no sexista.

Així, l’ús del terme gramaticalment masculí no implica que totes les persones referenciades siguin masculines, sinó que és d’ús neutre sense valor en una suposada disputa de gèneres. Fixem-nos que totes les paraules tenen gènere, masculí o femení, independentment de si es refereixen a éssers realment mascles o femelles. Així, si acceptem l’explicació d’un determinat feminisme que el llenguatge com ha estat utilitzat fins (o sigui, de forma sexista) amaga la realitat de les dones, com podem explicar que diguem el cotxe i no la cotxe? Fixem-nos que hi ha llengües, com l’anglès, que no tenen gènere; a ningú no se li passaria pel cap, en pro del llenguatge no sexista, inventar-se gèneres en anglès perquè mascles i femelles puguin veure-s’hi reflectits. I hi ha llengües, com el llatí, que tenen més gèneres.

El llenguatge és un sistema lògic coherent, no hi ha una transposició de sexes o gèneres a la realitat en si, simplement la llengua, totes, generen formes d’expressió diferents, lògiques i vinculades a la construcció dels significats. En aquest sentit, l’ús dels gèneres és una qüestió funcional. I pot quedar clar amb un altre exemple: les llengües, a banda de tenir diversos gèneres, també poden tenir formes d’expressió que “barregen” (per dir-ho d’alguna manera, m’entendreu de seguida) les referències de gènere. Seria el cas de l’italià respecte del tractament de vostè: en italià “vostè” es diu “Lei”, que és exactament el mateix pronom personal (però escrit en majúscula) per referir-se a “ella”. Així, si haguéssim de fer una transposició literal de paraules italianes al català, és com si en italià per dir “com es troba vostè avui?” diguessin “com es troba Ella avui?”. A ningú no se li passaria pel cap, doncs, dir que el tractament de vostè en italià és sexista perquè invisibilitza els homes. Simplement, per l’evolució que ha viscut la llengua, en el seu funcionament es diu així. Igual com en català, i de forma general en les llengües llatines, la manera funcional de parlar de forma genèrica es construeix amb el gènere masculí.

Aquesta darrera afirmació, però, encara la podem ampliar més. Cal observar que l’adjectiu “genèric”, que justament parteix de l’arrel de “gènere”, ja significa que estem referint-nos conceptualment a elements que no distingim específicament ni particularment. És a dir, el seu ús el que fa és precisament neutralitzar el valor que el gènere o el sexe específic poguessin tenir. I aquesta funció lògica, i això és el més important i per això ho repeteixo, la realitza en català (i en altres llengües) el gènere gramatical masculí. Per tant, fer ús del gènere femení (amb arguments no pas lògics, sinó discursos polítics) implica desnaturalitzar la llengua i marcar explícitament el gènere (per tant, conferir valor exclusiu). Dit d’una altra manera, la llengua esdevé sexista quan fem servir expressament el gènere femení.

Fixeu-vos que de moment tot el que he explicat es deriva d’una cosa tan aparentment senzilla com dir “companys i companyes” o, pitjor encara, en la versió radical, només “companyes”. Però és que la confusió entre sexe i gènere és crucial. I, de fet, no acaba aquí, la cosa: aquesta confusió exacerba la no-transposició de sexes a la realitat i, doncs, provoca encara una altra confusió, la de significat i significant, que no és una qüestió estrictament lingüística, sinó que ja té a veure amb l’estructura cognitiva.

En l’aplicació del llenguatge no sexista, identifico un segon problema. Crec no equivocar-me si dic que totes les llengües manifesten una tendència, en el seu ús corrent i natural, al que s’ha anomenat “economia del llenguatge”; doncs bé, l’ús del desdoblament de gènere o d’expressions suposadament no sexistes són contràries a aquesta economia del llenguatge, per exemple a l’hora de substituir plurals neutres (“els voluntaris”) per sintagmes formats per l’adjectiu corresponent complementant el nom “persones” (“les persones voluntàries”). Fixem-nos, però, que no només complica l’economia del llenguatge, sinó que també, i aquesta seria una tercera problemàtica, altera la gramàtica catalana genuïna: és a dir, es deixen de fer servir substantius (o adjectius substantivats) que són inherentment genèrics, malgrat que gramaticalment expressats en gènere masculí, per fer servir altres noms diferents matisats per un adjectiu, que és com funciona, per exemple, la gramàtica anglesa. Això, val a dir, també significa alteracions semàntiques, el seu significat és matisat: no és el mateix parlar de “voluntaris” estrictament que de “persones”. En aquest cas, doncs, igual com en l’anterior, la crítica s’estén no només als aspectes lingüístics, sinó als cognitius.

M’agradaria, tot seguit, exposar uns quants casos d’incongruències en l’aplicació del llenguatge suposadament no sexista, que mostren el problema d’aquesta lògica tal i com acabo d’explicar.sexisme

1. Referències a un subjecte genèric i impersonal: és impossible substituir o desdoblar paraules de gènere masculí que no es refereixen específicament a un agent particular, sinó que fan referència al concepte o a un atribut genèric.

  • Conceptes abstractes i indefinits, com seria el cas de “el legislador”, que es fa servir en filosofia política i teoria política per referir-se a aquell agent polític que estipula les normes legislatives d’una societat, sense que sigui ningú en concret ni necessàriament definit en el temps. És il·lògic, per tant, justificar per un argument aparentment no sexista fer servir el terme “la legisladora”. Ens estem referint a un concepte, una idea, i no sabem (ni ens interessa, perquè és circumstancial) si el legislador en concret és home o dona, en cas que realment ho arribés a ser.

  • Atributs genèrics: quan volem expressar el valor d’una qualitat, independentment de la persona. Per exemple, si diem “convé ser crític”. Com dèiem més amunt, la construcció de frases i l’ús de paraules té a veure amb la funció del llenguatge, que en aquest cas és conativa. Seria absurd dir “convé ser crítica”.

  • De forma semblant a l’anterior, hi ha complements o noms genèrics independentment del sexe de la persona que parla o de qui es parla, per tant en la comunicació de la llengua no hi ha necessàriament vinculació amb el sexe real. Per exemple, en la frase “em veig a mi mateix com a individu autònom”. La paraula complementada és “individu”, que és masculina en tant que es refereix al concepte en si, per tant l’adjectiu serà també masculí, independentment de qui pronunciï la frase.
    Un altre exemple: un dia vaig assistir a una xerrada sobre retallades a sanitat. La ponent va dir: “Porto tota la vida treballant a la sanitat, però ja porto un any d’usuari“. Ho va dir en masculí, correctament, perquè es refereix al rol d’usuari, és a dir, la manera general per dir que es refereix a la relació amb el sistema sanitari, més que no dir que ella té aquesta condició, perquè, clar, abans quan treballava a la sanitat també era usuària particularment quan anava al metge, però no estava en la posició d’usuari. Òbviament, a la pràctica la significació real ve a ser el mateix, però el matís, diferent, i no se centra en el gènere, sinó en el rol.

2. El cas més evident i més elemental és l’ús de plural per referir-se de forma genèrica a un col·lectiu d’individus d’una mateixa mena, sense que posem en relleu cada individu particular ni el seu gènere, sinó més aviat allò que conceptualment representen.

  • “Els déus grecs” en seria un exemple. Algú diria “els déus i les deesses grecs i gregues”? És indiferent ara mateix en quin déu en particular estem pensant, però el que pretenem és referir-nos al concepte d’éssers divins en la mitologia.

  • Algunes paraules tenen la mateixa forma per al masculí i al femení. Pot ser il·lògic pretendre diferenciar-los expressament quan, de nou, volem fer referència genèrica al col·lectiu. Seria el cas d'”estudiants”. Si optéssim pel desdoblament de gènere, hauríem de dir (i no és difícil escoltar-ho en assembles d’estudiants) “els i les estudiants”, cosa absolutament xocant perquè un substantiu, que és sempre un concepte de la realitat, no pot estar determinat per dos articles diferents, i a sobre tindríem el dubte de si el substantiu l’estem dient en masculí o en femení… A banda, hi ha el matís semàntic: fer servir els dos gèneres els identifica i per tant els tracta separadament: estudiants homes per una banda i estudiants dones per una altra banda, quan el que realment ens interessa és l’apel·lació col·lectiva i als dos gèneres junts. És curiós perquè això mateix es pot tornar en contra de la lògica del llenguatge -suposadament- no sexista: si el que es pretén és identificar el gènere, que la forma de la paraula casualment coincideixi no és la solució.

3. Ús de noms singulars genèrics i abstractes. Aquesta sembla ser una solució lògica i fàcil si el que es vol és no fer servir termes masculins (potser no tant per motius estrictament lingüístics, ja que ja hem vist que l’ús de termes gramaticalment masculins propis de la funció del llenguatge no expressa sexisme inherent, sinó per motius ideològics) o fer visible les presència de dones estrictament en un context comunicatiu en qüestió. Doncs bé, pot tenir el seu sentit, sobretot si ho fem servir de forma precisa en un context reconegut pels parlants, i no de forma absoluta per evitar l’ús de termes masculins, ja que el cert és que sempre hi ha matisos o, fins i tot, diferències conceptuals profundes, ja que els noms abstractes singulars, encara que es refereixin a una mateixa realitat que el genèric plural, són de fet noms eminentment col·lectius o, just això, abstractes. Vegem dos exemples:

  • “Els estudiants pateixen molts problemes econòmics”. Aquesta seria la forma natural de dir-ho. Hom podria pensar que també podem dir “l’estudiantat pateix molts problemes econòmics” o, millor encara, “l’estudiantat és un col·lectiu amb molts problemes econòmics”. Doncs bé, per la idea genèrica que volen transmetre les frases, semblen equivalents, però no és exactament el mateix dir que els estudiants (o sigui, el fet mateix de ser estudiant, que és una condició de cada persona particular) tenen problemes econòmics, que dir que l’estudiantat, el col·lectiu en el seu conjunt, té problemes econòmics. La forma d’entendre i de conceptualitzar la realitat no és la mateixa. De fet, més que una “solució”, sembla una manera de complicar la forma d’entendre la realitat i, en tot cas, ens permet veure que podem expressar-nos d’una manera o altra segons el que realment vulguem dir. O sigui, si algú està fent un discurs polític (amb intenció emfàtica) dins del moviment estudiantil, dirà “nosaltres els estudiants volem pagar menys taxes”, en cap cas dirà el terme abstracte. Però si un expert està donant dades estadístiques agregades sobre la realitat de l’educació, pot dir “l’estudiantat ha vist incrementades les taxes” (igual com podria dir “els estudiants han vist incrementades les taxes”).
  • També ens podem trobar casos amb diferències més profundes, és a dir, casos en què fer servir el substantiu abstracte i fer servir el plural genèric realment no són el mateix. Per exemple: “Al llarg de tota la història de la humanitat, els homes sempre s’han barallat entre si”. Fem servir “humanitat” i “els homes” de forma diferenciada, malgrat que es podria pensar que en el fons es refereixen al mateix. Fixem-nos que si diguéssim la frase fent servir només el substantiu genèric per evitar el -suposat- sexisme del terme “homes”, la frase resultant no tindria sentit ple ni transmetria el que realment volem dir: “Al llarg de tota la història de la humanitat, la humanitat sempre s’ha barallat amb si mateixa”, igual com no tindria sentit dir-ho a la inversa: “Al llarg de tota la història dels homes, la humanitat sempre s’ha barallat amb si mateixa”. Efectivament, per tant, l’expressió i la funció del llenguatge no té a veure amb el gènere, i pretendre introduir-lo no fa sinó alterar el concepte, les idees. En efecte, “humanitat” és un agregat abstracte, no es refereix a totes i cada una de les persones, sinó a allò que hi ha d’humà en les persones, i per tant ens referim al gènere humà (separat dels animals, per exemple) i la seva evolució: vista la història de la humanitat en el seu conjunt, ens adonem que hi ha moments en els quals els homes (en tant que éssers pràctics i organitzats, no com a gènere humà) poden incórrer en guerres.

afasia

2. Crítica teòrica al llenguatge -suposadament- no sexista:

Voldria dir, abans de tot, que no sóc un expert i coneixedor del tema, llavors el cert és que no conec amb detall les argumentacions que des de la teoria feminista es donen al respecte, sinó que parlo des del coneixement bàsic que en tinc i l’experiència política (en debats, xerrades o tallers, per exemple), per això òbviament se’m poden criticar força coses que aquí dic, però tanmateix intento fer una panoràmica del que es troba i se sent i posar en relleu les incongruències teòriques més greus, sense entrar-hi en profunditat.

Comencem pel que em sembla més senzill. L’ús del “llenguatge no sexista” es defensa des de l’afirmació que la llengua invisibilitza les dones. Jo entenc que, d’entrada i afirmada així tal qual, aquesta sentència no és del tot certa, ja que es diu des de l’òptica que el gènere femení no es pronuncia a l’hora de parlar, d’aquí que la “solució” proposada sigui introduir-lo. Doncs bé, com he comentat ja, això no se sosté si som conscients que sexe i gènere són diferents.

Però no és l’única manera de defensar-ho. Anant un pas més enllà, algunes persones també diuen que, si la llengua invisibilitza les dones, això vol dir que la llengua és masclista. Aquesta afirmació encara és més exagerada i desencertada, crec jo, i ho és per tres motius:

1r) Perquè la llengua no és només una mera eina de comunicació, sinó que és tot un concepte lògic adequat a l’estructura cognitiva (per això parlem de llenguatge), i la lògica ni és ni deixa de ser masclista.

2n) Aquesta afirmació suposa valoritzar moralment la llengua, suposa traslladar aquest concepte políticomoral de les relacions socials a un sistema logicoconceptual amb funció comunicativa. Aquesta funció és el que permet que les persones el percebin -diguem-ho així-, és a dir, s’expressa, té forma; de fet, en tant que sistema logicoconceptual, jo diria que no té cap contingut específic. Aleshores, el concepte moralitzador “masclista” només es pot aplicar sobre la forma i pragmàticament sobre els qui en fan ús, d’aquí que pronunciar aquesta afirmació “forci” els parlants, si no volen ser titllats de masclistes, a canviar la forma com s’expressen. En resum, això suposa, per una banda, moralitzar el discurs, per tant traslladar sobre l’individu un cert control, i, també, una certa estetització, és a dir, canvis simbòlics sense contingut real.

3r) Encara més greu des del punt de vista de la coherència teòrica: si s’afirma que la llengua és masclista, s’entra en contradicció amb una altra afirmació que s’utilitza per justificar el llenguatge no sexista: la llengua en si no és masclista, però expressa les relacions socials existents, que sí que són masclistes.

Cal reconèixer que aquest darrer argument és el punt de partida real teòricament sòlid: afirmar que la llengua és un reflex de les relacions socials que ens envolten, mentre que dir que la llengua és masclista és una afirmació més “vulgar”. Seguim, doncs, la nostra crítica a partir d’aquí:

Hi ha en això un error de raonament: si l’argument del feminisme que defensa aquest suposat llenguatge no sexista és que la llengua en si no és masclista, però que expressa les relacions socials existents, i si donem per vàlid que la llengua invisibilitza les dones, llavors el lògic no seria actuar sobre el reflex, sinó sobre les relacions realment existents. Certament, no es produeix una correspondència entre la mesura suposadament transformadora i la situació en qüestió, per la qual cosa es tracta d’un plantejament acrític i contradictori. Això porta, a més a més, a l’esteticisme que comentava més amunt.

Com se sosté, aleshores, actuar sobre la llengua per canviar les relacions, si argumentativament no és lògic? Doncs perquè es teoritza de fons que si es canvia la llengua, es canvia la societat. Però aquesta afirmació té també uns problemes. En primer lloc, cal recordar que la llengua no és un reflex exacte i absolut de la realitat, sinó un sistema logicocoherent en si mateix, amb els efectes cognitius que això té, per tant intentar canviar la llengua per canviar la societat (suposant que realment es pogués) tindria, diguem-ne, efectes col·laterals. Però, en segon lloc i més important, hi ha un raonament fal·laç: que la llengua es vegi modificada per la realitat (n’és el reflex, per tant se’n veu afectada, perquè agafa la seva forma), no vol dir necessàriament que hi hagi d’haver una relació d’efecte inversa, és a dir, que la realitat es vegi afectada per la llengua si la modifiquem. Per exemple, no per dir “totEs”, és a dir, fer servir el femení com si fos genèric, eliminarem el masclisme o les expressions socials de discriminació envers les dones.

No cal, en realitat, fer grans discussions teòriques al respecte, només cal observar la realitat per saber si això és així. En aquest article, on la filòloga Teresa Tort deixa palesa l’artificiositat del llenguatge no sexista difós pel discurs de reivindicació de gènere, afirma que “La relació directa que alguns profetes i somiadors han volgut establir entre les marques de gènere en la llengua i  el canvi en la visibilitat de les dones en la societat és com insistir a barrejar aigua i oli. En podem fer una doctrina, però la realitat és totalment aliena a aquesta maniobra.” En efecte, a Espanya, segons l’últim informe sobre aquest tema publicat per UGT, la diferència salarial entre homes i dones és de més del 23%. Això és el que ens interessa canviar, i això es fa políticament; aquesta és la realitat efectiva, i no es veu “reflectida” en la llengua, perquè és un altre camp d’acció. Si el que es vol és millorar la visibilitat de les dones, el que cal fer (i igualment no sense crítiques) és introduir quotes de gènere a les llistes electorals, per exemple, o perseguir d’una vegada per totes les empreses (de ben segur, una gran majoria) que paguen menys a les dones respecte dels homes.

Es tracta, doncs, de solucions pràctiques; aquí és on ha de recaure l’esforç polític. La llengua, en mesures com aquestes, no hi té res a veure; introduir el discurs polític a l’interior de la mateixa lògica lingüística és erroni i genera problemes.

Crec haver exposat, fins aquí, els punts principals a criticar. Ara, quan jo he criticat de forma presencial davant de militants del llenguatge no sexista que estan equivocats, se’m repliquen altres argumentacions lligades al concepte de llengua com a reflex de la societat. Vegem-ho:

• Se’m deixa anar i se’m repeteix el discurs polític de la igualtat de gènere i de la situació social de les dones: les dones estan discriminades, no tenen visibilitat i tot això que ja sabem, com si fos una justificació directa i òbvia per feminitzar el llenguatge. Ara bé, es tracta del recurs a la justificació ideològica. Qui diu el contrari, que les dones no estiguin discriminades?? No és això el que critico. El que jo dic, com ja he explicat i com hem vist amb la cita de T. Tort, és que no hi ha relació directa entre una cosa i altra, no hi és de causa i efecte, i no hi és argumentativament: si es vol modificar la llengua, cal utilitzar arguments lingüístics, i no arguments polítics. Si no, el que estem fent és traslladar el camp de conceptualització i crítica política a un altre camp. Hi ha, doncs, un error lògic: que la defensa del llenguatge no sexista (potser independentment de les seves implicacions) és per definició l’aplicació del feminisme, forma part del seu discurs. Això vol dir que pressuposa que qualsevol mesura que aparentment defensi aquest no-sexisme o la igualtat és per si mateixa positiva i expressió pròpia del corrent polític en qüestió. Això, val a dir, no només segueix sent idealisme, sinó que és mer esteticisme, expressió externa i altament retòrica sense implicacions reals, per tant propi d’una esquerra poc crítica.

• Tot sovint també se’m respon, quan dic que no s’ha de modificar artificialment la llengua per postulats polítics, que la llengua evoluciona, per tant com si per definició fos una cosa bona i no tingués sentit criticar que es modifiqui. Si bé és cert que la llengua canvia, no és correcte suposar que, per això, la podem canviar nosaltres a consciència. És més, sovint l’activista -per anomenar-ho d’alguna manera- del desdoblament de gènere o del llenguatge no sexista afirmarà que, com que la llengua canvia, ell mateix la pot canviar. Però això és una fal·làcia moralista: deduir que, com que la llengua evoluciona, ha d’evolucionar (l’hem de fer evolucionar nosaltres), i a més en el sentit en què hom vulgui que evolucioni, com si fos bo. Però que la llengua canviï, evolucioni, és una constatació històrica, res més. Aquí veiem, per tant, que s’introdueix de nou la moralització (i, conseqüentment, individualització), lligada a la retòrica esteticista: es dóna per descomptat que és bo canviar la llengua, i és bo perquè ho justifiquen amb l’argument que les dones han estat discriminades tota la vida (com que ningú no posa això en dubte, es pressuposa automàticament una justificació, malgrat que ja hem vist que no hi ha relació lògica); per tant, qui no vulgui canviar la forma de parlar, és perquè és un carca: “si no fas servir el llenguatge no sexista, no ets un bon feminista”, se sentenciarà.

Crec haver demostrat, doncs, sobretot havent exposat l’enorme ambigüitat i les incongruències en l’aplicació d’aquesta “doctrina”, que l’argument donat per justificar el llenguatge no sexista no és ni molt menys lògic, és a dir, no s’adequa a la realitat del llenguatge; però, en canvi, es tracta d’un intens discurs ideològic que sembla que pretengui forçar la realitat per entrar-hi.

3. Comentaris finals:

Malgrat l’extensa crítica que aquí he exposat, entenc i és socialment lògic que la qüestió de la visibilitat de les dones preocupi. Però ho entenc en tant que no justificat per arguments feministes idealistes de l’estil “si canviem la manera de parlar, canviarem la societat”; ho entenc també si no apliquem de forma mecànica i absoluta suposats criteris no sexistes (que tot sovint, en realitat, impliquen sexualitzar perquè el femení és un gènere marcat); i, finalment, ho entenc si parlem de referents animats que defineixen realitats socials concretes (fins i tot diria, sociològicament definides) que, efectivament, es podrien considerar androcèntriques. És a dir, respecte d’aquest darrer punt, quan parlem d’àmbits socials que els homes han ocupat preponderantment o quan utilitzem termes realment sexualment masculins (per exemple, millor parlar d’AMPA que no d’APA). Així mateix, i de manera inversa (cosa a la qual no acostumem a prestar atenció), quan parlem d’àmbits socials feminitzats: per exemple, quan diem “les senyores de la neteja”; és obvi que són dones en la seva gran majoria qui s’encarrega d’aquest ofici, i per això pragmàticament el referent són dones. Però és una realitat amb una forta càrrega sociològica i pròpia d’un temps històric que mica en mica va canviant, per això quan ens referim a aquesta realitat de forma general, crec clar i evident que hem de deixar de referir-nos-hi a partir del sexe de qui històricament s’ha encarregat de netejar els terres; llavors, hauríem de dir “el personal de neteja”, llevat que, òbviament, de manera discursiva i emfàtica, vulguem focalitzar-nos en les dones que desenvolupen aquesta professió.

En aquest sentit, crec que és important tenir en compte, si som feministes i volem expressament fer palesa la presència femenina en determinats àmbits socials, l’Acord sobre l’ús no sexista de la llengua, promogut per la Generalitat i el Parlament conjuntament amb diverses entitats d’experts. Suggereixo a totes les feministes (sí, ara marco el gènere expressament) que li facin una ullada i parlin conforme el que aquí diuen aquells que hi entenen; no podem pretendre imposar sobre de la lògica lingüística una justificació política conforme la nostra ideologia. Així i tot, veureu que algunes de les coses exposades en aquest document s’agafen amb pinces, perquè els lingüistes ho estudien i hi pensen contínuament. De fet, per ajudar-nos a entendre la qüestió des d’un enfocament lingüístic ampli i adequat, recomano llegir els articles monogràfics d’aquest número de Caplletra, una revista internacional de filologia.

Ara bé, al meu parer seguir aquesta pauta no deixa de ser un compromís polític respecte del que coneixem com a “criteris de visibilització de les dones”, per tant, de nou, no es tractaria de dir que la llengua és masclista. Llavors, adequar-se a aquests criteris és una qüestió d’ús de la llengua i és opcional, i no parlar d’aquesta manera no implica en cap cas més grau de masclisme ni des del punt de vista discursiu, ni des del punt de vista moral respecte del parlant. Entenc, però, que és preferible promoure aquests criteris, ja que amb les paraules podem valoritzar la realitat, d’acord amb el document que us he adjuntat (no estic del tot d’acord que tanmateix calgui parlar d’ús “no sexista”).

sororitat

De manera totalment oposada, el que no entenc ni trobo justificat de cap manera és la inclusió arbitrària i a mansalva del gènere femení quan parlem, així com la substitució del masculí genèric pel femení. Això porta a considerar que una cosa és la visibilització de les dones quan parlem respecte de referents socials concrets, i una altra cosa és estrictament la feminització del llenguatge, que no és sinó, com es dedueix de la crítica exposada, un producte d’una determinada ideologia que identifica en l’estètica la seva realització. Si el que es busca és expressament evitar l’ús del masculí, llavors el parlant que actuï amb aquest criteri està francament adoctrinat.

La pressió d’aquesta ideologia porta a casos extrems com el d’aquesta imatge d’aquí dalt d’un missatge de Podem. Jo sincerament m’ho vaig haver de llegir dues vegades per caure-hi. Pretenent ser els més feministes de tots els feministes, als responsables de comunicació (o de discurs) de Podem, no se’ls ha ocorregut cap altra cosa que ignorar una paraula patrimonial del català i, a més, amb molta història, com és “fraternitat”. I la raó és que “fraternitat” deriva de la paraula ‘germà’ en llatí, cosa que, pel que sembla per als responsables de Podem, és massa masclista. Llavors, han hagut de fer servir una paraula no recollida en el diccionari i que deriva de l’oposat sexual de ‘germà’, que és “sororitat”.

Veiem, doncs, que aquest és un cas demencial de feminització del llenguatge: simplement el que estan fent és anar introduint paraules que tenen alguna referència femenina, com si la semàntica estigués sexualitzada, i d’aquesta manera fan coincidir la forma de la llengua estèticament amb el seu discurs ideològic. Això no té res a veure amb la raó lingüística ni els criteris de visibilització de les dones.  Si se’m permet ser incisiu, fins i tot us diria que la feminització de la llengua no és més que una forma de fabricar una neollengua l’únic que en aquest cas no des dels poders reaccionaris. En definitiva, feminitzar el llenguatge com veiem a partir d’aquest exemple, no és indici de feminisme, ni molt menys.

The Bot com a símptoma

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]
[Per saber sobre què va passar a The Bot, cliqueu aquí]

La meva posició de professor em permet estar en contacte amb els adolescents i observar el seu món, veure com actuen, què escolten, què llegeixen, què miren, com es relacionen. Així és com conec de primera mà les lletres tan suggerents d’un no gaire poètic reggaeton masclista: “Dónde quieres que te la eche, ¿en la boca o en los senos? Me la chupa mientras quemo, le gusta mi lenguaje obsceno”. No m’ho invento: justament això escoltava l’altre dia quan jo estava de guàrdia una estudiant… de 2n d’ESO.

Sortir de festa és un “ritual” també molt clar del seu comportament, però un “ritual” que no s’inventen ells: resulta que les discoteques i cadenes empresarials especialitzades en oci munten esdeveniments expressament per a joves d’aquesta edat, incloses festes de final de curs. No costa gaire veure que aquesta mena d’esdeveniments són l’avantsala per l’oci “adult” posterior. Ara, l’atractiu que tenen és el mateix: la sexualització de l’oci, amb el masclisme com a corol·lari. Els més jovenets, doncs, entren de seguida en aquests circuits de consum. Es tracta d’una pauta de socialització que, de fet, cada cop s’avança més: atiar les passions, apel·lació al gaudi immediat, al guany personal i a l’individu aïllat.

El que va passar a The Bot és només una manifestació d’una cosa més profunda: unes pautes institucionalitzades de socialització, marcades pel valor de consum, que inculquen uns determinats valors, amb l’impacte emocional corresponent. El que va passar a The Bot està lligat tant a la cançó que la meva alumne escoltava aquell dia, com a les disfresses infantils sexualment provocatives per a nena que, amb bon criteri, Ada Colau ha criticat recentment. Per tant, el cert és que el problema essencial no és que aquell espectacle que va saltar a les portades fos pornogràfic, sinó que el consum prostitueix, en el sentit que desposseeix tot el que toca dels atributs essencials i, doncs, ho tracta de forma banal i fins i tot cínica, per tal de poder ser comercial.

Hi ha qui es va sorprendre i potser fins i tot alarmar que en una sala de festes es fes un espectacle sexual i, pitjor encara, que hi haguessin menors. Ara, siguem conscients del món en què vivim: el món de la socialització adolescent està profundament sexualitzat i imbuït per un masclisme imperant. Llavors, potser cal mirar més enllà dels símptomes i fer alguna cosa més que posar-se les mans al cap: que potser no som capaços d’associar, per exemple, les agressions sexuals a les dones amb aquesta pauta de socialització? I, més encara, no som capaços de veure la relació entre aquesta socialització i el consumisme capitalista?

Step up (2006) vs. Big Hero (2014)

Correspon a la meva feina de professor portar una tutoria de 2n d’ESO. De tant en tant, a tutoria, se’ls passa una pel·lícula, en principi la mateixa a tots els grups: hom va pensar en Step Up. No obstant això, jo no la vaig trobar adequada i hi vaig contraposar davant dels meus companys la pel·lícula Big Hero i, de fet, vaig optar per passar-los-la. En aquest article llarguet, intentaré fer una crítica a ambdues pel·lícules i procuraré marcar-ne el seu valor pedagògic; aprofitant això, també podrem reflexionar una mica sobre la societat. No cal que digui que res del que segueixi no tindrà sentit si no heu visionat els films; podeu buscar-los a Cuevana2.

Quan vaig començar a veure Step Up, no vaig poder acabar-la tota: només em vaig quedar als 15 primers minuts. Potser és que sóc molt sensible, però el que vaig veure ja em va alarmar massa i vaig ser perfectament conscient que es tracta d’allò que podríem dir una pel·lícula “típicament americana”. Així, vaig haver de fer un esforç per acabar-la de veure en una segona ocasió. Allò que em va cridar més l’atenció d’entrada va ser l’absolut masclisme i l’homofòbia (identificats en tres moments clau en només aquests 15 minuts); a més, a partir del masclisme també es pot apreciar un fenomen molt interessant, l’anomenada sexualització de les relacions socials, tant patent, també, en aquesta pel·lícula.

No obstant això, no és pas el masclisme particularment el que més es pot criticar a aquesta pel·lícula, sinó en general la filosofia de les relacions socials i, per descomptat, el retrat que es fa de la societat i de les persones i que representa la base sobre la qual es construeix la pel·lícula i que, per tant, transmet una imatge determinada a l’espectador. Perquè s’entengui: bé se’m podria dir que el fet que en el primer moment de la pel·lícula es barallin dos “mascles” per una noia és perfectament criticable i s’ha de dir als alumnes que no ho facin. Ara bé, no es tracta de veure cada entaulament concret de relacions conscients entre els personatges, sinó que es tracta de veure la pel·lícula en perspectiva per captar tant el seu missatge de fons com la imatge de la societat que transmet. Així, el que ens interessa és la ideologia de la pel·lícula (vegeu aquí un exemple aplicat d’aquesta noció d’ideologia). I jo, en efecte, parteixo d’aquest punt de vista per poder criticar tant aquesta pel·lícula com l’altra. En aquest sentit, el que hem de saber veure -retornant a la qüestió masclista-, és: tots els nois estan bons i totes les noies estan bones; les noies són una mica bledes respecte del nois; els nois tenen per objectiu aconseguir una noia i, si és el cas, dir-li coses maques perquè estigui contenta (perquè, clar, això és el que agrada a les noies…); i el principi de relació entre noi i noia és essencialment sexual. En definitiva, del que es tracta és de veure allò que és inherent a la pel·lícula per tal de saber trobar-ne la capacitat pedagògica. Més endavant retornaré a aquesta qüestió.

Veient Step up semblaria que té com a virtut mostrar les conseqüències negatives de certs actes i que hom pot fer mal a les persones que estima. Està bé que presentin dilemes entorn de l’amistat, per exemple, i, per descomptat, està clar que al final de la pel·lícula hom pot quedar-se amb la idea que certs comportaments tenen conseqüències negatives i que hom pot esforçar-se per millorar. Això pot fer pensar a l’estudiant. Ara bé, res d’això no treu que la pel·lícula, de fons, continua tenint tots aquells components i missatges que he anomenat inherents que també acaben aprenent els alumnes. Per això, no ens hem de quedar en la superfície i l’aparent missatge; tot això és molt simple si no parem atenció en la forma com es retrata la situació, en els mecanismes reals i la materialització dels seus valors.

Step up representa uns valors absolutament individualistes i en cert grau hedonistes, l’element central dels quals és el component emocional: el protagonista (i la resta de personatges en general) només està atent a l’immediat, a la relació que els seus pensaments, desitjos i sensacions puguin tenir amb el que l’envolta, perquè no l’afectin, no l’alterin, perquè ell només vol el que sent i desitja en cada moment. El perfil psicològic dels protagonistes es caracteritza per ser un manyac d’emocions no pas difícils de comunicar, però com si hom fos incapaç de fer-ho; i cada persona  té la legitimació de les seves emocions i se centra en elles, com si estigués aïllat de la resta. És més, en comptes de mitigar les penes amb l’ús de la raó, ho fan buscant la “il·luminació” per mitjà d’un suposat “amor” envers els altres, com si fos un regal diví. I, per això, els personatges són tan egocentrats: pel patetisme dels sentiments, per l’autoreferència a les emocions pròpies, per buscar una “sortida” amb l’expressivitat i l’estètica (per oposició a l’ètica i, per tant, a la política); i això, a més, pot acabar conduint al miratge del pensament positiu.

Vegem-ho en el cas de l’amistat. En aquest film, l’amistat és simple i representa una cerca que l’amic sigui exactament igual que tu i que faci tot el que tu vulguis. Hi ha un lligam abstracte a la idea d’amistat que hom personalment es representa, és a dir, una concordança emocional: que l’altre es correspongui al que tu esperes, que t’ajudi a tu a sentir-te millor, que no suposi una davallada emocional, que l’altre sempre t’entengui però tu, en canvi, ho tindries difícil per sacrificar-te… Així, partint que cada individu és un món, veiem una certa instrumentalització de l’amistat, perquè l’altre no és res més que una via, una eina de les teves emocions, un suposat reflex de tu mateix, perquè s’espera que l’amic faci el que tu vols. I, si no, llavors és quan apareixen les escenes tan característiques en què l’amic s’acosta i diu que està enfadat i es gira i se’n va, i llavors l’altre amic li diu “espera, espera!” i acaben distanciats. No cal dir que aquesta és una noció oposada a l’amistat clàssica, segons la qual l’amic és un alter ego.

Un amic, en efecte, no el “traeixes” perquè tu acceptis una feina, com es dedueix d’una escena d’aquesta pel·lícula. Si és un amic de debò i coneix i reconeix les teves expectatives vitals, llavors no té perquè sentir-se malament, i menys si no és culpa teva que a ell no l’hagin agafat. En aquest exemple, veiem la incapacitat per reconèixer i gestionar les emocions. Certament, l’amic també esperava que a ell l’agafessin, però com que no li ha tocat, doncs s’ha sentit frustrat i ha fet una transferència de sentiments negatius envers el seu amic que sí que han agafat, tot i que és cert que esperava que ell li ho digués. Així, el que aquí hi ha, per tant, és absoluta falta d’empatia i de sinceritat.

L’exemple més clar i, alhora, més estúpid, és quan l’amic negre diu al protagonista, després d’haver-lo estat esperant a la pista de bàsquet durant dues hores, “i em deixes plantat per una noia!?” Jo crec que és completament surrealista i simplista reduir l’amistat, que tots estarem d’acord que és una cosa molt important, molt profunda i necessària per al benestar psicològic de les persones, a un lligam tan immediat i tan poc profund en la construcció d’una amistat vertaderament sòlida i sincera. I això, vull recuperar el que deia més amunt, és el que veritablement transmet la pel·lícula i els espectadors capten; en aquest cas, precisament perquè ja tenim en la nostra psique la idea d’amistat com a quelcom de transcendent, llavors és quan interioritzem, perquè així està retratada l’amitat a la pel·lícula, aquests continguts tan simples i sentimentals, que són, doncs, els que acaben omplint la noció d’amistat.

En definitiva, el perfil psicològic dels personatges es caracteritza perquè cadascú té com a tresor propi, inescrutable i immutable els seus sentiments i les seves emocions i vol que tot quadri conforme aquests sentiments i emocions, però no els expressa ni s’esplaia. Llavors, tota acció i tota persona estan, en relació a cada individu, afectats. És l’individualisme i aquest tractament dels sentiments i les emocions el que també explica que res no es resol ni es parla col·lectivament: sempre, quan hi ha problemes, cadascú intenta “solucionar-los” pel seu compte. I això mateix també explica -i aquest és un element realment molt significatiu i ben present a les pel·lícules sentimentals “típicament americanes”- que, quan hi ha converses, sempre són entre dues persones, sovint per discutir-se o expressar sentiments negatius (és el que passa quan la gent no sap expressar honestament el que sent i el que espera dels altres i, pitjor encara, no sap adaptar-se o aguantar-se) i, també, per parlar d’altri.

Step up plasma la individualització de les societats postindustrials: l’individu tancat en si. I això té una conseqüència social molt important, i és que la persona esdevé presonera de les seves emocions, obvia qualsevol qüestió política i, en definitiva, pateix un procés del que s’ha anomenat psicologització Per tant, l’individu com a ésser social autònom i complet s’esvaeix. En efecte, l’autonomia exigeix reconeixement intersubjectiu, és a dir, el reconeixement que el jo es forma en relació empàtica i igual amb els altres com a individus; i també exigeix un sentiment de pertinença d’un individu a la comunitat, la qual representa el marc normatiu a on s’estableixen les relacions interpersonals. I així, conseqüentment, és com apareixen els drets i les responsabilitats. No es mostra això, en canvi, en aquesta pel·lícula. És cert que hi ha l’escena en què la directora del centre diu al protagonista que les seves males accions han costat, pel desemborsament necessari per arreglar la malifeta, la beca a un estudiant, i això permet fer notar que l’acció que faci té una conseqüència. No obstant això, fixem-nos que, sense la identificació de l’individu a la comunitat, això en realitat és un retrat del vincle social extern a l’individu. Algú que visioni la pel·lícula pot efectivament captar que hi ha conseqüències a les males accions; però ho captarà en el sentit que cal patir aquestes conseqüències necessàriament per l’expressió de la seva individualitat (en haver gaudit destruint l’escenari d’un teatre). Transmetent els mateixos valors individualistes, el missatge conscient de la pel·lícula respecte que hi ha conseqüències no serà mai efectiu perquè l’espectador (modelat a partir del mateix patró psicològic) no en serà plenament conscient fins que no es trobi ell particularment en la situació. A més, en el fons, no hi ha un missatge didàcticament positiu que pugui fer entendre coherentment aquestes conseqüències amb el vincle social comunitari.

Ortega y Gasset ja ens va ensenyar que “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. En aquest cas, el jo és aquest perfil psicoemocional i les circumstàncies vindrien a ser el que he anomenat més amunt com a elements afectats de l’entorn que, d’alguna manera o altra, sempre activen les emocions i els sentiments del jo, per tant les persones són reactives. Dit d’una altra manera, no hi ha reconeixement positiu d’aquestes circumstàncies. D’aquesta manera, no hi ha consciència crítica, ni es transmet -ni implícitament ni explícitament- la necessitat de conèixer-se a un mateix, màxima aquesta que representa l’inici de l’elaboració crítica de la consciència del que un realment és (per allò que les circumstàncies fan d’ell). En canvi, més aviat aquesta pel·lícula transmet una empremta d’un concepte de vida “imposat” mecànicament, diria Gramsci, per la situació social. Estem davant, doncs, d’una situació adscriptiva i, a més, cal repetir-ho, acrítica. La caracterització social d’aquesta manera es pot traslladar a l’educació: des del punt de vista del sistema educatiu, els patrons adscriptius són segregacionistes i reprodueixen amb facilitat les desigualtats socials. Per oposició, hi ha els patrons meritocràtics, com el que és representat a la pel·lícula Big Hero.

Els alumnes poden adquirir passivament i irreflexivament una imatge, una empremta, d’una realitat que no posen en dubte i, si la posen en dubte, no capten pas el contrari si no s’hi han socialitzat positivament. Certament, tots els joves necessiten un món de referència per anar adquirint consciència i formar-se la seva personalitat. Totes les pel·lícules transmeten uns valors i recreen una societat que, en la funció socialitzadora de les pel·lícules, actuen com a referents (així ensenyen). I el món referencial segons Step up és egoista, masclista, més o menys violent… I això és el que mamen els nois, i això no es canvia a consciència. Es tracta d’una recreació de la societat, d’un món amb les seves normes. I el que hem d’entendre és que el que transmet la pel·lícula (totes les pel·lícules) no es capta conscientment, sinó que es tracta d’interiorització. En aquest punt, el fet que la pel·lícula pugui agradar als alumnes juga un paper favorable a la interiorització. Si els alumnes s’hi identifiquen, llavors més fàcilment són permeables: la proximitat emocional, el fet que s’hi sentit identificats, justament el que fa és adscriure les persones que senten aquesta simpatia a la realitat representada, i, doncs, queden enquadrades en aquell patró relacional, sentimental i cognitiu. En tot plegat, veiem allò que Bourdieu va anomenar hàbitus.

En aquest punt, convé fer palès que el patró conductual i la concepció de la societat que estructuren Step up són allò que es transmet als alumnes i que estructuraran el seu pensament, per tant incorporen aquell hàbitus, i més aquells que ja estan més precondicionats a “entrar” en la subcultura que apareix a la pel·lícula. Així, en la mesura que la realitat recreada és presentada com la realitat i en la mesura que l’espectador ja estableix un vincle emocional amb els personatges, llavors, i de conformitat amb l’hàbitus, es produeix un procés de normalització, en un doble sentit: per una banda, en el tipus de societat representada per la pel·lícula, la gent efectivament s’adapta a les formes de vida; i, per altra banda, en tant que socialització, l’espectador veu els valors que transmet el film com a normals. I la normalització (llegiu el que en vaig explicar en aquest article per una referència ràpida) sempre porta al conformisme. Si és conformisme, vol dir que la realitat no s’ha de canviar i que, en la mesura que hom es tanca en el seu si psicologitzat i sense establir relacions sinceres entre altres dins del marc de la comunitat pròpia, llavors, s’està desresponsabilitzant l’individu, i més si la filosofia de fons és individualista. Llavors, un clar missatge ideològic de la pel·lícula és que les coses són així i així han de ser. Això, per la seva part, també explica el comportament reactiu dels personatges i, alhora, retroalimenta el tancament interior: amb una concepció del món així, en una societat sense vincles comunitaris, hom només pot esperar fer front a la realitat amb el seu jo.

Els mateixos professors tot sovint diem “ah, cal buscar una pel·lícula que agradi als alumnes, que pugui ser propera a la seva realitat”. Efectivament ha de ser així, però alhora ha de ser un model, per assegurar que s’amaren d’una bona representació, amb el seu respectiu simbolisme, de la realitat. En veure Step up, els professors podem perfectament indicar-los que allò que veuen no està bé i no ho han de fer, però tots sabem perfectament que les persones es mouen en unes institucions i segons una pautes objectivament definides, més enllà dels seus pensaments. En efecte, per més que els puguem dir que allò està malament, el “problema” és que allò que veuen continua sent el món referencial de l’estudiant, és d’on ell se socialitza. I pot ser conscient que està fent una cosa dolenta, però el grup, les pautes de comportament i els valors imperants en aquella situació segueixen sent les mateixes. L’únic que podem esperar, és cert, és que es generi un conflicte intern en l’individu. Però, així i tot, hem d’agafar aquesta confiança amb pinces: perquè pot ser perfectament que, de nou, això porti a l’egocentrisme; i perquè no és el comportament individual el que canvia el context, sinó el context el que posa les pautes i marca les “vies” que l’individu pot agafar.

En definitiva i per concloure amb aquesta pel·lícula, el que jo críticament capto és que sense un vincle responsable entre individus i comunitat i sense un cert comportament polític, llavors cadascú en el context en què es trobi navegarà, exasperat o no, entre aigües de diverses emocions i intensitats, i sempre procurarà la seva pròpia estabilitat, expressivitat, satisfacció i, si és el cas, felicitat, independentment de la relació que amb això s’estableixi amb els altres. Aquesta és la qüestió. Per això la mort d’Skinny no té gaire transcendència en el missatge deliberat que la pel·lícula ens transmet, sinó que sembla que tingui més transcendència en la història pròpiament dita: la seva mort, el que fa és que l’amic del protagonista (ni tan sols el protagonista en si) vegi que efectivament el seu, podríem dir-ne, estil de vida és dolent, i llavors es mostra més tolerant cap al seu amic perquè acudeixi a les sessions de ball perquè veu que li poden oferir una altra sortida. Que la mort faci reaccionar un personatge és un punt important de la pel·lícula, és ben cert; però això no treu la resta de coses que he comentat ni tampoc s’ha de descontextualitzar: com deia, té poca transcendència pel que fa al missatge, perquè, al cap i a la fi, recordem-ho, la història és egocentrada i emotiva, per tant hom no sentirà l’impacte individual que pugui tenir la mort d’algú perquè només està atent a l’immediat (la satisfacció dels seus desitjos, sensacions i emocions. I aquest és el motiu pel qual el protagonista poc s’immuta de la mort d’Skinny). La pel·lícula està centrada, així, en el comportament reactiu: resposta emocional o fins i tot “instintiva” a l’entorn.

Big Hero és una pel·lícula que transmet una filosofia completament diferent a Step up i, de fet, fa un retrat social i psicològic per descomptat molt més apropiat per ensenyar. Per començar, la pel·lícula està pensada expressament per nois d’aquesta edat (més o menys 13 anys) i representa un procés de maduració i creixement emocional del protagonista (a diferència d’Step up, on jo crec -potser sent una mica cruel- que els personatges es troben en un estat “adolescèntric” constant), a banda que també representa una situació personal en què poden sentir-se identificats. Aquest procés de creixement personal, a més, passa per un doble rail: per una banda, buscar un objectiu a la vida i fer coses importants (per les quals cal esforçar-se, llavors l’esforç, igual com en l’altre film, també és un valor representat en aquesta pel·lícula, però, hi insisteixo, vinculat amb unes característiques i un context totalment diferents); i, per altra banda, confrontar i assumir els sentiments que hom té, quelcom que es visualitza per mitjà de la mort del germà del protagonista. La tristesa és, de fet, un sentiment que al llarg de tota la pel·lícula afecta el personatge però que ell modula perquè, precisament, madura.

La psicologia dels personatges és ben diferent a l’individualisme i el tancament interior (que porta a l’expressivitat “explosiva”) que es veu a Step up. Certament, hi ha lligams emocionals efectius entre les persones, en la mesura que cada una té la seva personalitat independent, actua autònomament i sense patetisme i els efectes emocionals s’estableixen per les vinculacions positives i en reconèixer com és cadascú. Les relacions interpersonals estan construïdes en l’argument de la pel·lícula per ajudar en el procés de creixement del protagonista. Valgui d’exemple el paper d’orientador del germà del protagonista (i també, en un primer moment, del professor), tractat amb una mirada càlida i empàtica i, el que és millor, amb sinceritat i recreant realment una bona tècnica pedagògica sobre com fer despertar l’interès en el jove protagonista.

Voldria especialment remarcar que a Big Hero podem veure, per oposició a l’altre film, la referència a aquells elements que enllacen l’individu amb la seva comunitat. De dues maneres principals es pot apreciar això, segons la meva anàlisi: per una banda, el paper dels amics, que és absolutament primordial i es contraposa a l’individualisme d’Step up. En efecte, fixem-nos que la relació amb els amics és doble: són acompanyants i en certa forma coprotagonistes, ja que en Hiro no podria fer absolutament res sense ells (l’acció i la decisió no són absolutament egocentrades); i els amics també són un punt de referència emocional i no dubten a oposar-se al protagonista quan està equivocat. I això és molt significatiu, perquè vol dir que la seguretat del protagonista d’aquesta pel·lícula ve donada per l’establiment del vincle amb els seus amics i parents, els quals alhora representen el context en el qual ell es mou i ajuden a conformar la seva personalitat, i no és pas un bloc emocional tancat o impulsiu que psicologitza el seu entorn.

Per altra banda, el segon element que marca la comunitat és l’aparició dels serveis socials d’emergència: policia, metges i bombers. No és, per descomptat, un element gaire visible ni protagonista, però tanmateix és molt significatiu, perquè representen el conjunt de la societat i, de nou, donen a entendre que l’individu no està aïllat, no viu sol i no és un manyac incontrolat de desitjos i emocions. La policia juga un paper important al principi de la pel·lícula, quan tanquen el protagonista a la presó, amb una visualització de l’escena ràpida que posa de manifest que les males accions tenen conseqüències. Però, altanto, especifiquem-ho, perquè, com he dit més amunt, el valor pres per si mateix no vol dir res si no s’entén en el context projectat per la pel·lícula: són, i això és molt important, conseqüències socialment normativitzades i esteses a la comunitat. A més, això s’entén més fàcilment i té més influència en la interiorització que en pugui fer l’espectador si ens fixem en el fet que el mateix protagonista, just abans que el tanquin a la presó, reconeix que el que ha fet és il·legal. Això és ben diferent que el que passa a Step up: no cal que amb Big Hero diguem als alumnes el que està bé o malament; aquest ja és el missatge, tant l’exprés com el de fons, que ens transmet. Però, finalment, són simbòlicament molt importants els minuts finals de la pel·lícula, quan apareixen aquests serveis socials d’emergència fent la seva feina i retratats positivament.

La interpretació sociològica del lligam del protagonista amb la comunitat és molt clara, per a mi, i crec també que és amb l’aparició de la policia, els bombers i les ambulàncies que és més fàcil d’interpretar-ho així. Hom s’impregna d’una determinada concepció del món: les persones formen part d’un tot, hi ha arrelament social dels individus; és a dir, existeixen institucions socials en les quals ens movem i que són les que donen cohesió social. Ara bé, la cohesió no apareix per art de màgia, sinó que cal reconèixer (com la pel·lícula fa) el paper d’aquestes institucions i el no-aïllament, ni social ni psíquic, dels individus. I alhora aquesta cohesió només és possible si existeix i es ressalta la responsabilitat social, la qual traspua de la pel·lícula en expressar el lligam entre individu i comunitat. Fins i tot, podríem acabar afegint que corre en paral·lel a la idea de responsabilitat social l’amor com el tipus de vincle emocional que s’estableix en aquesta pel·lícula entre els personatges; per descomptat, no cal dir-ho, un tractament i un retrat emocional complement diferents del que ens expressa Step up.

Sense ànim d’entrar a valorar més qüestions que encara són susceptibles de comentar-se respecte d’ambdues pel·lícules, perquè llavors sí que m’estendria massa, crec que he mostrat el més essencial que aquestes pel·lícules ens vénen a dir. Ara bé, quedi clar que amb aquest article no només pretenia fer una crítica de continguts i de fons de les pel·lícules, sinó que, per fer-la, també he pretès ressaltar que la seva idoneïtat, pedagògicament parlant, depèn de si es representa un ambient i un missatge positiu, i no negatiu; és a dir, constructiu i actiu, no reactiu ni motivat per absències. ¿O és que preferiríem passar als nostres joves pel·lícules violentes i després dir-los que no està bé, abans que passar-los pel·lícules on la presència de la violència no és un mitjà per resoldre problemes? Només serien acceptables aquelles pel·lícules de realisme dramàtic amb contingut social i crític, com El odio. Per tota la resta, està clar que les pel·lícules on es retrata violència tenen uns determinats efectes emocionals i fins i tot cognitius. Doncs jo el que dic és que aquesta és la mateixa lògica amb la qual hem d’interpretar Step up i Big Hero.

Finalment, fixem-nos, perquè s’entengui bé el que vull dir, en la significació que podem extreure d’un element central d’ambdues pel·lícules en la mesura que condiciona l’actitud posterior del protagonista (en realitat, de l’amic del protagonista a Step up): la mort. A la primera pel·lícula, la mort es correspon a un assassinat a sang freda després d’haver fet quelcom dolent (un robatori), malgrat que això dolent és el comportament propi del grup social al qual Skinny pertany i ell, per això, només buscava l’acceptació i el nivell d’estatus que la normalitat del seu ambient li conferirien (a nivell individual). És a dir, es tracta, per tant, d’adaptació normal al codi d’inclusió en aquelles pautes socials del grup exclòs. Però, filem més prim: això darrer és el component positiu emmarcat en el context social negatiu d’Skinny, i mostra, doncs, com, en aquelles circumstàncies, els elements positius acaben malament. Això ens retorna al que comentava més amunt de la retroalimentació del tancament del jo: l’únic concebible, l’única forma com es configurarà la psique dels individus en circumstàncies tals serà amb una personalitat reactiva.
Per contra, a Big Hero la mort s’esdevé per accident, si bé a consciència del germà del protagonista, la qual cosa pot portar-nos a concloure que en realitat s’ha sacrificat per ajudar els altres (per un bé comú, no individual). De la mateixa manera, la seva mort suposa l’instrument de creixement emocional. I, per què? Doncs perquè és quelcom que cal acceptar i, amb això, reconèixer i gestionar les pròpies emocions: fixem-nos que el protagonista fa una transferència de sentiments negatius envers el dolent de la pel·lícula quan l’identifica com a culpable de la mort de son germà, quan evidentment no és així, i per això s’irrita i entra en còlera (aquest és el component reactiu). La resta del desenvolupament de la pel·lícula, sobretot amb el paper que hi prenen els amics, és per ensenyar-nos que convé no ser violent, no deixar-nos portar per sentiments negatius (venjança o rancúnia), que convé mantenir la perspectiva i que hem d’entendre les nostres emocions.