¡No puedes tocarle, que es mujer!

La policia de Bilbao colpeja una senyora. Els veïns els escridassen. Entre ells, una noia crida “¡no puedes tocarle, que es mujer!”, com si estigués protegida per una aura divina. Aquest és un exemple paradigmàtic d’un pensament identitarista irracional que, desgraciadament, es pot trobar en determinats cercles polítics. Això és el que veiem en aquesta escena:

I el que sentim en el vídeo, més que no el que hi veiem, m’ha portat a gravar aquesta reflexió:

Sexualitat i adolescència, crítica de “Sexis”

Breu crítica a certs aspectes que s’esmenten al webdocumental “Sexis” de TV3 (http://sexis.ccma.cat/), com l’ús de tòpics i estereotips, referents a la sexualitat.

Dones, putes i prostíbuls

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]
[Per saber sobre els macroprostíbuls de Mataró, llegiu això]

Aquest maig ha sortit la sentència que confirma que la construcció de dos macroprostíbuls a Mataró és lícita. L’estira-i-arronsa que hi ha hagut durant tants anys entre l’Ajuntament i el promotor dels bordells mostra la complexitat de la qüestió de la prostitució i que no s’ha arribat encara a cap solució en el Regne d’Espanya. Mostra, alhora, la hipocresia de la societat: ningú no vol un macroprostíbul al costat de casa; sembla paradoxal, perquè si es pretenen construir és precisament perquè n’hi ha demanda, perquè molts clients -millor dit, molts homes- hi anirien.

Hi ha qui veu clarament que per evitar situacions així justament el que cal fer és legalitzar la prostitució, i així es tractaria com un negoci com qualsevol altre sense complicacions, i fins i tot s’argumenta des de posicions aparentment progressistes i comprensives envers la situació de la dona sota el principi de la llibertat sexual. Però no ens confonguem: llibertat sexual, com el nom indica, es refereix al sexe estrictament, és a dir, viure lliurement el plaer i el desig. Ara bé, la prostitució no es refereix a això, sinó que més aviat és una manera de guanyar-se la vida. Té més a veure, doncs, amb un contracte econòmic i, com tot contracte econòmic, és desigual. Així, el reglamentarisme, per tant, no és sinó, en realitat, liberalitzar el mercat de la carn, la qual cosa sempre beneficia a qui en fa ús, per tant principalment homes.

Cal apreciar, per això, la relació de gènere existent, quelcom que ni el reglamentarisme ni tampoc un moralisme prohibicionista contemplen correctament. El problema no és ni que la prostitució no és legal, ni que les putes són, justament, unes putes. El problema és que un home compra una dona i, en pagar, se situa en una posició de dominació; això és inacceptable. Així, la legalització no és una mesura d’emancipació femenina sinó, ben al contrari, com diversos estudis sociològics han demostrat, implica augment de la indústria sexual i de les màfies. La seva legalització l’únic que portaria és a una explotació sexual de les dones amb el permís del poder públic: el fet que la dona faci alguna fel·lació a un home sedent de sexe enriqueix un tercer, aquell qui posseeix la dona com a objecte seu per a intercanvi i benefici propis.

En definitiva, la indústria del sexe és aberrant i repercuteix negativament sobre la dona: la prostitució és una forma de violència contra les dones, una forma en què el cos femení és objectificat en favor del benefici privat. Això vol dir que cal perseguir tant les màfies que les exploten, com els homes que compren els seus serveis sexuals, i alhora dur a terme extenses polítiques d’igualtat per abolir aquesta xacra.