Orgull i emancipació

[Article publicat al Capgròs]

Fa anys vaig veure una escena de la sèrie United States of Tara: l’adolescent que estava descobrint la seva homosexualitat es deixa convèncer per un amic d’anar al parc a fer cruising. L’amic, que accepta encantat ser “el gai”, va de seguida amb un noi amb qui havia quedat. El protagonista, però, temerós, es topa accidentalment amb el veí, un home que va viure la revolució sexual. El veí deixa de practicar sexe amb el desconegut amb qui estava i, preocupat, agafa el noi i l’acompanya a casa. De camí, el noi li diu que no sap com ser gai i ell li respon, fent referència a la seva generació que no tenia més opció, que no hi ha res especial per ser gai i que, més encara, no cal que vagi al parc a desfogar-se amb el primer que passa.

Són dates de l’Orgull i aquesta escena m’hi ha fet pensar. L’esquerra actual, imbuïda pel pensament feminista hegemònic, es posa les mans al cap en veure dones cosificades i no para de parlar del patriarcat per tot arreu, que s’ha de destruir (deconstruir, diuen) pels rols que imposa, entre altres coses. Però, curiosament, no critica la cosificació ni estereotipització dels cossos masculins en aquesta celebració, no s’alarma per la sexualització de tot ni es planteja l’orientació d’aquesta reivindicació. Vist en perspectiva, hi ha una profunda contradicció, però plantejar-ho seria xocar contra l’identitarisme actualment en voga en el progressisme que caracteritza el pensament de tal manera que evita qualsevol reflexió mínimament crítica i tot ho considera una ofensa.

Però l’escena que he narrat ens ensenya una cosa molt important: apoderament no és el mateix que emancipació. El pensament identitarista hegemònic pateix, però, aquesta profunda i desgraciada confusió: suplanta la segona per la primera. La confusió es produeix per la intensitat de l’individualisme: el punt de partida i referència és un mateix, la seva subjectivitat i la seva felicitat. L’apoderament es pot assolir, així, a través del consum mateix. En efecte, el consum ens dóna l’aparença d’igualar-nos i així ens permet imitar el model cosificat (i sexualitzat) que hem vist (i que es reprodueix i es ven), de tal forma que ens fa passar l’enveja, la ràbia o la vergonya. Ara bé, així es difon una imatge que interioritzem i, doncs, estereotipem i ens convertim en una marca de nosaltres mateixos. I això no és res de nou: el circuit de les mercaderies, instrument clau d’alienació social. El pitjor: es lloa i promou, fruit de la desgraciada confusió. Tornem a l’escena: la revolució sexual no era això.

Al cap i a la fi, es tracta d’orgull de ser humans dignes, ni més ni menys, no orgull d’un individualisme arrogant que anuncia amb qui es va al llit. Això no té res a veure amb l’emancipació, autèntic principi de canvi social. No ho perdem mai de vista.

Homofòbia “en negatiu”

A partir d’una experiència personal, explico com la categorització per etiquetes i recalcant la “diferència” no deixa de ser homofòbia. És un petit exemple d’aplicació pràctica de la lògica de la diferenciació que he tractat extensament en el bloc en una sèrie d’articles.

Un Orgull estereotipat (com tots)

El 29 de juny passat va tenir lloc la desfilada del dia de l’Orgull, i és sobre la naturalesa d’aquest esdeveniment del que vull parlar avui, en faré una reflexió que em fa la impressió que serà polèmica.

El punt de partida de la meva reflexió pot partir d’un fet molt “curiós” que he comprovat mirant informació per internet: si no vaig errat, hi ha com una doble organització del Dia de l’Alliberament. El sector més d’espectacle i més “típicament carnavalesc” de quan hom pensa en l’Orgull, i el sector més polítc i de moviment social. Jo ja havia sentit a dir a gent diversa que són com dos sectors, dues organitzacions que estan renyides. No sé exactament com va, i jo personalmet no ho conec tant bé perquè no estic posat en aquestes coses, però mirant els seus programes ens adonem que uns van convocar la desfilada a la mateixa hora que els altres convocaven la manifestació.

No em vull centrar avui en el discurs polític dels drets per a persones LGTB (algun cop ho he tocat una mica, i d’aquí unes setmanes vull publicar un altre article sobre un cas específic per reflexionar-hi), sinó que vull centrar-me en la desfilada específicament i la visió que es té del Dia de l’Orgull i el seu significat social. Certament, hom pensaria que l’Orgull és una cosa “general” i “etèria”, però ens adonem que amb aquesta presentació com la de la imatge que fan les entitats convocants d’aquesta celebració s’associa l’Orgull específicament a la promoció que se’n faci, és com si es materialitzés només en l’expressió que es publicita (i s’ignora així l’altra manera d’entendre aquest dia que he esmentat).

No sóc l’única persona que critica aquest esdeveniment per haver-se convertit en un fet totalment mercantilitzat (no és estrany els promotors no és altra que l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes) i a la cerca de beneficis. És quelcom molt rendible, perquè es pot convertir en objecte de consum: a Madrid, l’AEGAL (Asociación de Empresarios Gays y Lesbianas) podria obtenir, amb el recolzament del PP i el PSOE, la gestió privatitzada de la festa de l’Orgull LGBT, que han rebatejat com MADO. D’altra banda, segurament tampoc l’única persona que ho fo per l’associació entre aquest dia i una determinada visió, imatge o fins i tot, sent contundents, un determinat model únic gai o lesbià, peò sobretot gai. Una reflexió molt bona que segueix la línia del que exposaré jo aquí, la lectura de la qual recomano, és aquesta.
Efectivament: si se suposa que en aquest dia cal mostrar públicament aquest sentiment, llavors cal identificar allò de què sentir-se orgullós, i no és altra cosa que un model fabricat, que parteix sobretot de la positivització dels prejudicis propis de la societat heterosexista i de la representació social que es té de la categoria “homosexual”. Per altra banda, a més, tal model es va formant també gràcies als efectes del consumisme, però això no ho tractaré ara. Aquesta categoria d'”homosexual”, a banda de reconeguda per tothom, també exalta allò que la distingeix: allò sexual, perquè se suposa que és la diferència natural, però es converteix en un fet que ha de marcar el caràcter propi, un element del qual fer-ne bandera, i la qüestió que sí o sí ha d’identificar els homosexuals; és tractar-ho no ja obertament, sinó de forma exhibicionista, prenent allò com l’element que ha de meréixer respecte.

D’aquesta manera, com que es pren com a “normal” allò que es considerava negatiu dels homosexuals, pot ser acceptat o, si més no, tolerat per la societat. Certament, a la desfilada de l’Orgull no veiem sinó allò que esperaríem veure d’homosexuals “normals”. Un heterosexual, en canvi, no ofereix la seva condició sexual com a carta de presentació. És molt fàcil de veure: a qualsevol sèrie o pel·lícula (jo en un article passat en vaig citar unes quantes, però no vaig reflexionar sobre la imatge que es donava de l’homosexualitat) o, simplement, escrivint “gai” al cercador de Google, i sortirà les imatges típiques, com la d’aqui al costat. El tòpic del gai justifica la desfilada de l’Orgull i, sincerament, corromp la significació d’aquest dia, que correctament s’hauria de dir Dia de l’Allibertament Sexual.

La categoria social esdevé la identitat del grup construït i reproduït per les formes i discursos social, una categoria que marca, llavors, com ha de ser l’individu que es reconegui com a tal i vulgui ser “normal”: l’individu s’assimila a allò que l’imaginari col·lectiu suposa del grup. La identiat individual no és sinó una imposició de la identitat col·lectiva. L’individu en realitat no està emancipat, està categoritzat. Conseqüentment, el que es pot aconseguir és la integració del rol i no pas de l’individu. El rol és la imatge purament social que justifica la divisió prejudicial de la societat en categories, que extreu l’aportació individual en el conjunt social. La integració del rol vol dir la justificació i la reproducció de les relacions socials i jerarquies de símbols, i no pas la integració global i igual. Qui no s’adeqüi al rol, continuarà marginat i se’l veurà estrany perquè no complirà els “requisits” que toleren aquella integració: si és marieta, cal que es comporti com a tal. I si no, llavors et diuen, “doncs no ho sembles”. Això és homofòbia. Es tracta d’una classificació grupal que elimina la possibilitat de desenolupament individual.
Així, el rol domina el caràcter individual. Més que buscar l’emancipació, aquell aparent respecte (potser acceptació controlada) vol dir incorporar el que hom espera que siguis i facis. Així, el rol domina l’individu, i la societat determina el rol dins de les funcions de la dominació. Quan el gai accepta aquest joc, ell esdevé objecte de culte de si mateix segons la imatge generada i que es difon a la societat.

En realitat, també esdevé objecte de culte dels altres (aquí és on es pot fer un enllaç amb el consumisme, perquè aquesta idea ens remet al narcisisme: potser aquest article us pot ajudar a conceptualitzar-ho), perquè allò privat (la inclinació afectivosexual de cadascú) esdevé públic, i, com a tal, “patrimoni” d’un col·lectiu de persones. D’aquesta manera no només s’imposa la identitat del que s’espera de ser gai a l’individu, sinó que es conforma tot un estil de vida. La desfilada n’és l’apoteosi. No promou la igualtat de les persones: és una festa, purament, per tant, com a molt, reivindica, no promou cap efectivitat política.
L’estratègia de la integració del rol homosexual passa per convertir l’esdeveniment en un gran espectacle, fins al punt que aquell estil de vida es materialitza en tota la celebració: és més fàcil que els altres ho acceptin, s’adequa més fàcilment a la imatge del gai, i possibilita totalment el negoci. Així és com s’entén des d’aquesta òptica “reivindicar”: exhibir, fins i tot publicitar (amb més sentit si es tracta d’una festa mercantilitzada, com en parlen a la notícia que us he enllaçat és amunt), el fet de ser homosexual i de partir de la descripció que la societat heteronormativa n’ha fet.

La diferència és estereotipada, directament incorporada (literalment, ‘posada dins del cos’) en les persones, que entenen que han de mostrar-se, han de comportar-se a partir de la “diferència”, que és aquesta la que els defineix. I el nucli de la diferència rau en la peculiaritat de la relació sexual, per tant és això el que cal exposar, mostrar, el que s’exhibeix, i no amb orgull, sinó impúdicament, i tot el que tingui a veure amb l’exaltació de la sexualitat. O és casualitat que els homes que estan a les carrosses estiguin tots musculats? Ho és també que la meitat del personal estigui mig despullat? I que s’enarbori l’ideal de la joventut i el gaudi personal? O que inevitablement l’esdeveniment implica festa? Perquè, amb aquesta idea, tot el que té a veure amb ser homosexual implica exacerbar allò que caracteritza ser homosexual, que és la construcció d’un model determinat en base purament a la sexualitat que “s’ofereix” a les persones com a model d’emancipació, i la reivindicació és, en realitat, lligar aquest model amb tot el que té a veure amb ser homosexual. D’aquí que aquesta mena de desfilades impliquen que les persones “exerceixin” com a homosexuals.

Us imagineu un dia de l’Orgull amb una desfilada amb gent normal i corrent que només portessin pancartes dient “Sóc gai” o “Sóc lesbiana”? Si la manifestació política, la convocada per la Comissió Unitària 28 de Juny, ja és poc nombrosa i no té repercussió, una altra a l’estil de la que jo proposo està clar que no serviria de res, no tindria gràcia, no cridaria l’atenció, no generaria negoci, i, sobretot, no transmetria cap identitat peculiar… i, sense identitat diferenciada, què cal reivindicar?
Deixeu-me que torni a exposar tot el raonament a partir d’aquest cas hipotètic, perquè quedi ben clar. Si la desfilada actual funciona, és perquè entra en el que la societat reconeix com a fet homosexual: justament el fet homosexual normal és anar expressament a l’Orgull a exhibir-se i lligar, no ho és no buscar el caràcter distintiu i no fer-ne gala. La proposta no espectacularitzada no funcionaria; per fer-ho, ha d’estar estereotipat. Per això, en la forma d’entendre actualment la desfilada i l’Orgull observem que, encara que els participants tòpics ho vegin com una lliure expressió de si mateixos, no fan sinó expressar cap enfora en forma d’espectacle i interioritzar en forma d’autoconvenciment uns valors, actituds i formes de ser que el conjunt social ja ha tipificat com a normals, i que no són per tant una expressió personal, sinó l’amarament individualitzat d’un estereotip.

Doncs bé, fins aquí la meva reflexió general. Vull deixar constància, abans de concloure, que hi ha molts i diversos fils argumentals i conceptuals que parteixen d’aquesta idea general aquí exposada de l’estereotip del gai, la difusió que se’n fa i l’acceptació que té com a normal. Són quatre altres idees que es poden introduir a la reflexió, que he deixat entreveure durant el text, i que us vull enumerar aquí perquè seran el tema de futurs articles, temes que desenvoluparé també en base a l’homosexualitat. Les quatre qüestions són: 1) la tendència de la societat postmoderna a destacar i lloar la “diferència” (o, com en va dir el sociòleg Jean Baudrillard, el “fetitxisme de la diferència“); 2) l’homofòbia, que jo conceptualitzo com una cosa més que l’actitud psicosocial de rebuig als homosexuals, i l’entenc com a corol·lari del punt anterior: és l’acceptació del prejudici; 3) el consumisme; i 4) l’espectacularització (per a una primera referència, mireu-vos la part final d’aquest article).

Per acabar, ara sí, hom podria pensar que amb aquest text no he defensat la normalització dels homosexuals i que jo m’he mostrat homofòbic. Sobre el segon aspecte, em remeto al que acabo de dir de l’homofòbia i, sobretot, a la reflexió que us he recomanat al principi i que he marcat de color blau. Sobre el primer aspecte, jo només em mostro crític i defenso, com he exposat en altres articles, que la normalització no és acceptar el paper que la societat diu que has de seguir i no depèn d’una mera característica o “faceta de la personalitat” (així ho diu l’autor de la reflexió citada), sinó de categories universalistes, com “ciutadà” o “humà”. És a dir, per descomptat que cal identificació i reconeixment previs per a la normalització (i això és el que passa en certa forma, sí), però ens hem de preguntar si la normalització arribarà en una identificació i un reconeixement que parteix de la prèvia categorització heterosexista, en estereotips. En termes funcionals, ben probablement, però esbiaixada, sense possibilitat d’emancipació. On és l’esperit humanista, en aquestes condicions? No es pot aguantar amb tòpics. Per això, més que d’integració i normalització, doncs, caldria parlar d’incorporació i estandardització d’aquesta minoria social a la massa global. Dins la massa, a més, l’individu, la categorització i la “diferència” es tornen indiferents.