Militarització de Londres (i 2)

Fa uns quants dies vaig mig informar del, i valorar el, fet que la ciutat de Londres, en ocasió dels Jocs Olímpics, hagi estat presa per les forces de seguretat i ordre per “garantir” que tothom pugui gaudir perfectament dels jocs. A l’entrada d’avui (i perdoneu que hàgiu esperat tant aquesta segona part, però aquests dies he estat bastant enfeinat) us faré una interpretació sociològica per caracteritzar el funcionament social amb l’excusa d’aquest fet de la militarització, perquè el que aquí digui pot ser un esbòs d’una part de la nostra societat occidental.
Tenint en compte les consideracions que vaig fer en aquell article, i que penso que tots podem apreciar, i què implica aquesta mesura de la militarització a partir d’aquesta preeminència de les forces militars damunt la vida civil i de la cerca de la normalització de la presència militar, puc intentar fer una mínima aproximació analítica interpretada a partir de les teories i anàlisis de diversos autors. Sens dubte el tema dóna per molt i es pot interpretar en alguns aspectes diferentment de com jo ho faré, però en tot cas us dic d’entrada què explicaré i els tres punts principals que intentaré subratllar i els quals espero poder explicar bé: veurem com es forma un imaginari social centrat en la seguretat i la creació de l’enemic en la figura del terrorista, com en la vida pràctica hom pretén normalitzar la situació de militarització de manera tal que hi ha diversos discursos socials infrontats, i, finalment, notarem que, de manera subjacent i transversal, aquesta normalització s’endega a partir d’un esdeveniment social (el fet esportiu) al qual es dóna una absoluta importància, la qual cosa configura també una part de l’imaginari social i serveix d’eina d’entreteniment.

 

La seguretat i la construcció de l’enemic:

En l’imaginari social (les representacions a partir d’idees, ideals i valors que una societat es fa de si mateixa i de l’entorn) de les societats occidentals s’ha format una figura de l'”enemic” exemplificada en el terrorista. Quan les societats s’autorepresenten sempre apareix també la imatge de l’enemic en un esquema de dualitat i s’incorpora en el discurs social de representació de l’entorn. Pot ser que sigui una figura autònomament formada, però generalment ho és artificialment: les elits dominants escampen els seus valors i conformen la imatge de l’enemic d’acord amb els paràmetres propis del seu mode de vida.
La manera de justificar-ho és que l’enemic pot trencar amb les normes socials. Actualment, això queda molt incorporat en el discurs cultural i es transmet la sensació de risc que l’enemic suposa. Per això, en l’imaginari social no només apareix l’enemic, sinó també la manera de “contrarestar” aquest risc. Vet aquí quan apareix la idea de la seguretat, que no té raó de ser sense el terrorista (l’enemic).
L’antropòleg Victor Turner diria que el terrorista, aquest símbol de creació de l’enemic, serveix per alimentar el símbol dominant de la seguretat com a imaginari social, artificialment creat per interpretar la societat com a legítima i fomentar aquestes sensacions de seguretat a les masses. Tota la presència material de soldats pel carrer, controls de seguretat, etc., és un símbol instrumental, un intent de fer que l’imaginari es torni real. Cada un dels “rituals” de la seguretat és, de fet, un símbol instrumental, que, per la seva naturalesa de comportament, queda inserit en la vida quotidiana i, per tant, és a través dels quals es duu a terme la normalització.

El risc que presenta l’enemic per a la societat, amb paraules dels estudiosos del risc (Beck, Bauman), és a nivell fàctic poc probable, present i important. En canvi, a nivell discursiu és molt present i sempre s’invoca, per això queda incorporat a nivell normatiu (normes, lleis, usos i costums, com per exemple la militarització). Així és com es genera por per tal d’induir les persones a “necessitar” de la sensació de seguretat. Per tal de visibilitzar el risc, la societat forma imatges de l’enemic: les imatges són, segons la definició de Ledrut, materialitzacions arquetípiques, avui dia perfectament difoses pels mitjans de comunicació de masses, i que estan en constant procés de retroalimentació amb l’imaginari social. D’aquesta manera, l’imaginari, junt amb els rituals de què parlava Turner, engendra comportaments i imatges “reals”, que configuren, doncs, la representació conscient de la realitat.

L’exèrcit i l’imaginari de la guerra que porta associat indefectiblement s’imposen sobre la vida civil i conformen nous paràmetres d’interpretació del món. Recordeu aquella frase que vaig citar a l’article anterior del responsable de seguretat del govern britànic?: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. És l’exemple clar de com el risc s’insereix perfectament en els discursos oficials i crea la nova realitat. És també la frase que ens permet passar al punt següent, la normalització, ja que ve a dir que, si bé és sabut que no hi ha risc fàctic, és “normal” que hi hagi soldats pel carrer.

 

La normalització del fet militar i de la presència de l’enemic:

Normalització és el procés pel qual unes idees o valors o uns comportaments o accions esdevenen estesos en el conjunt social i són vistos com consubstancials del funcionament quotidià de la societat. Usualment, “normalització” pren un sentit més específic i es refereix a la integració de la diferència, però en aquest cas, amb un significat més extens, ens referim a la percepció “natural” d’unes noves pràctiques o nous valors.

Si la idea de l’enemic ja existeix en l’imaginari social i la sensació de por és un procés psicosocial que es pot anar alimentant, només cal que aquelles institucions i accions socials que es posen en marxa davant de la “realitat” (realitat representada) s’insereixin a la vida quotidiana. Lògicament, això només es pot fer com a conseqüència de la relació de dominació que hi ha i pel control cultural de l’imaginari social. És per això que, tal com indicava Foucault, la normalització és una tàctica de control social.
Així doncs, aquest desplegament ben real i present de les tropes de seguretat i militars a Londres és un clar exemple de com, en consonància amb l’imaginari social, s’insereix la presència militar en la quotidianitat. En última instància, s’insereix també el conflicte (la idea del conflicte) en la quotidianitat, com quelcom que afecta de manera precisament normal la vida de les persones. Quan de manera real i no només discursiva el conflicte arribi a la societat, aquest serà, gràcies a la normalització, més fàcilment acceptat o més difícilment reconegut. És gràcies a aquests processos de normalització que, per exemple, a diversos llocs d’Àfrica existeixen els nens soldat.
Els mitjans de comunicació esdevenen el principal no només mitjà, sinó també medi a través del qual s’escampa la visió normalitzadora de la situació. Normalització vol dir que així ha de ser, no hi ha opció crítica, cal que sigui així, la qual cosa es posa en pràctica amb les actituds d’aquelles institucions socials (en aquest cas, sobretot l’exèrcit) que, com he dit, tenen a veure amb els símbols de l’imaginari. Per descomptat, la normalització material del que més amunt hem anomenat rituals corre en paral·lel amb la inculació de la imatge del terrorista.

Una manera d’introduir en la quotidianitat allò que no és quotidià i que, en certa forma, és contrari a un altre discurs social, és, d’una banda, fent preeminent el valors que sostenen el discurs que es vol normalitzar (és a dir, la seguretat) i fent assemblar les pràctiques de les institucions socials a aquells comportaments de la gent corrent, alhora que es dessubstancialitza la càrrega simbòlica que poden tenir aquestes institucions que no tingui res a veure amb la vida quotidiana. És a dir, el que seria normal de les olimpíades és el fet esportiu, llavors el funcionament social porta a fer que aquelles institucions que tendeixen a la normalització participin del fet esportiu, com si no tinguessin res a veure amb la seva funció explícita; els soldats s’han de barrejar en les pràctiques i discursos de la ciutadania corrent. En trobem dos exemples: 1) la flama olímpica va arribar a Londres amb un helicòpter militar; i 2) en desplegar l’HMS Ocean, els tripulants van formar anelles olímpiques a coberta. La percepció que la gent té d’aquests fets i el tractament que en fan els mitjans de comunicació ajuden a l’acceptació i normalització i s’elimina en realitat tota referència a la guerra. Així mateix, les televisions informaven tranquil·lament de la disposició de frantiradors en helicòpters, sense donar-hi importància, simplement amb un missatge neutre que ho presenta igual com qui treu a passejar el gos.

 

D’aquesta manera, l’associació de la seguretat, normalitat i fet esportiu es comença a materialitzar. Vegem en detall aquesta construcció psicosocial en diversos passos:

1) El símbol dominant de la seguretat, en l’intent de normalització, fa que l’equació que hom presumeixi lògica sigui:
gran esdeveniment → gran perill (risc) → gran desplegament militar
En aquest cas, és una relació de conseqüència el que lliga les premises: a porta a b i b porta a c. En termes tècnics, A és la variable independent de caràcter suficient que explica B, i aquesta és intervinent respecte de C, llavors aquesta, com B, és dependent d’A.

2) En la mesura que la relació s’enforteix i es considera indefectible, la relació tendeix a ser determinística i no suficient:
gran esdeveniment = gran perill = gran desplegament
Ho represento amb símbols d’igualtat, malgrat que no seria lògicament correcte perquè hi ha una variable independent que explica les altres; però ho faig així perquè en l’imaginari social funciona així, podem canviar certament la posició de cada una de les variables i el resultat serà el mateix (la presumpció de normalitat). Per exemple, vegem-ho en la vida social corrent:
-Cas d’A: hi ha una celebració, com les olimpíades, i la gent que hi va sempre vigila les seves pertinences perquè en grans celebracions hi ha qui se n’aprofita i, clar, poden passar desgràcies, per això esperen també veure-hi policia, o és que no ens estranyem si no veiem cap agent?
-Cas de B: per la tele recomanen tal dia no sortir a les carreteres perquè hi haurà molt de trànsit, llavors potser pensem que les carreteres estaran col·lapsades perquè tothom va a un mateix lloc, deu passar alguna cosa important, i si ens demanen que no sortim, és perquè les forces de l’ordre s’han de desplaçar.
-Cas de C: anem de turistes a Moscou i veiem molta policia desplegada i armada pel carrer, de seguida pensem “Ui! Deu haver-hi alguna cimera o reunió important de polítics”. I com que sempre hi pot haver algú que vulgui atemptar contra ells, doncs cal que estiguin protegits.

3) La incisió normalitzadora del discurs provoca, en la mesura que s’interioritza la sensació de risc i el sentiment de seguretat que hi va associat, que s’elimini la partícula “gran perill” de la igualtat, així esdevé aquesta partícula una explicació profunda de la igualtat restant que serveix de justificació a la qual no es para atenció, així ens queda al final:
gran esdeveniment = gran desplegament
La variable intervinent (aquella que explica un fenomen indirectament a través d’un altre) no té ja presència, per la qual cosa el gran desplegament es percep necessàriament associat i justificat pel gran esdeveniment, independentment del risc que hi hagi.

4) En últim lloc, i això ja és la cirereta del pastís, el discurs confereix al desplegament un valor positiu i elimina les referències negatives. Vegem-ho amb la mateixa frase del secretari de Defensa britànic que cito aquí per tercer cop: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. Més amunt deia que és l’exemple de com s’insereix el risc en el discurs social. En termes generals, sí, però molt detalladament en realitat es tracta del no-risc (no hi ha amenaça), la qual cosa demostra que està tan interioritzada la sensació de perill que cal negar-la (si bé sempre es deixa lliurement la sensació que en qualsevol moment pot passar alguna cosa) i centrar l’atenció, en canvi, en allò positiu que té aquell desplegament necessari (perquè no podria ser cap altra cosa si de debò no hi ha perill). Per això podem apreciar que gràcies al desplegament hom podrà gaudir dels Jocs Olímpics:
gran esdeveniment = gran desplegament = gaudi

Així, la sensació de seguretat que pot induir aquella noció de risc queda compensada per la sensació de diversió que es construeix culturalment a partir de la presència material d’allò que fàcticament sí que pot ser una amenaça material potencial (ho és tenir míssils col·locats als blocs de pisos, no ho és dir que vindran els terroristes i ens mataran a tots).

Amb això veiem com la seguretat, per tant, canvia d’àmbit específic d’aplicació per passar a representar-se en altres àmbits socials on no seria pròpia i se l’assimila en el discurs i també en el fets amb allò que representa la normalitat, tal com he explicat amb tot aquest procés. Si normal és anar als Jocs Olímpics, també haurà de ser normal a la força que hi hagi soldats, perquè necessito gaudir-ne. D’aquesta manera, les pràctiques socials derivades de la presència militar (la variable C) tampoc no són vistes com a estranyes, perquè, clar, són una conseqüència “normal” del fet que hi hagi un gran esdeveniment esportiu si és que hom en vol gaudir. Tindríem, doncs, ara sí pròpiament en forma d’igualtat:
gran esdeveniment = militzarització i reducció de drets = això és normal

Només em queda advertir que, conscients que això implica que un subsistema social exporti la seva lògica al sistema global (perquè així ens ho representem en l’imaginari col·lectiu), la normalització en una situació com aquesta (militarització) i unes condicions socials semblants (com societat de masses) i uns objectius perseguits semblants i idènticament justificats (seguretat i gaudi) condueix cap al totalitarisme. O, no sé si potser millor hauria de dir, prepara el terreny per una mentalitat que permeti avançar cap al totalitarisme.
Si he de fer una mica de prospectiva, serveixi d’il·lustració del que vull dir per aquesta mentalitat que avança cap al totalitarisme la societat que ens relata, diria que prou versemblantment, la pel·lícula V de Vendetta: veiem imatges d’una organització funcional i amb persones aplicades d’un estudi de televisió, en què la noia reparteix el correu. Només amb aquest quadre, pensaríem que és una situació “normal”, igual com en el nostre món. Però ens adonem que, en realitat, la televisió introdueix de manera normal la censura, que pels carrers hi ha policies desplegats, que ningú no parla de política i que hi ha un líder absolut. Dins d’un context autoritari i totalitari, la vida “normal” es continua desenvolupant, perquè el marc totalitari ha quedat integrat en la quotidianitat.

 

L’espectacularització de l’esport i dels militars:

Allò més important sobre la militarització ja ho he dit. Però hi ha encara un tercer element que de retruc també hi té a veure. Es tracta del fet que es dóna importància absoluta a un fet esportiu, tanta importància que mereix un desplegament de les forces de l’ordre i seguretat extraordinari. Això ens indica dins l’imaginari social quins són aquells esdeveniments socials que tenen valor per a la societat i poden crear cohesió. Si en les societats primitives podia ser, per exemple, fer batudes de caça, en les societats occidentals és sense cap mena de dubte tots aquells esdeveniments de masses, d’on l’esport és un màxim exponent. Pot ser que no serveixin tant per donar identitat col·lectiva al grup, però la naturalesa d’una societat de massa (individualitzada, on els lligams entre les persones són la solidaritat orgànica, com diria Durkheim) no és la mateixa que la naturalesa d’una societat amb solidaritat mecànica, on els lligams vinculen a tothom segons un mateix imaginari social no fraccionat.

Actualment, l’imaginari social recrea els esports com uns fets transcendents i amb els quals hom es pot identificar. Però més enllà de la funció de cohesió que confereix (entre petits grups, no pel conjunt de la societat, però les masses fa que l’imaginari es fraccioni), els esports pateixen d’espectacularització. Guy Debord va encunyar aquest terme per referir-se a la creació d'”escenes” com a reflex de la vida per donar-hi sentit, malgrat que treu la importància vertadera d’allò que representa i ho converteix en entreteniment.
La societat occidental tendeix a convertir-ho tot en espectacle i, vehiculat pels mitjans de masses, crea un entreteniment generalitzat que se sobreposa a la realitat, a allò que de debò passa. L’espectacularització significa el gaudi estètic en un procés de desvirtuació de la coherència dels valors culturals. I també provoca atiar les masses envers uns espectacles determinats, que entren dins dels circuits capitalistes de producció i consum, alhora que les allunya de la vida social. L’espectacularització pot servir d’ajuda per a la normalització sobretot d’uns fenòmens socials que tendeixin al control social, com és el cas de la militarització: hom està distret mirant per la televisió com corren els esportistes mentre al carrer hi ha controls militars preguntant la identitat personal a qui prefereix anar a passejar en comptes de mirar aquests esports, a la qual cosa, a més, no es dóna importància perquè els mitjans exalcen els esports. Serveix, en aquest sentit, com a eina de distracció que aferma els símbols de l’imaginari social artificialment creats.

L’espectacularització també buida de sentit inherent allò que representa i, doncs, pot donar-ne una imatge diferent i coherent amb l’imaginari social. Poden realitzar-se a través de l’espectacularització aquells processos que esmentava més amunt d’eliminar el sentit negatiu d’alguna institució i remarcar-ne o crear-ne un sentit postiu. Si els mitjans exalcen els esports i ignoren la funció real dels militars com a agents de la guerra, també donen, en canvi, una imatge diferent dels soldats que sigui simpàtica i propera a la ciutadania.
En efecte, actualment l’ordre mundial no porta a conflictes constants com en el segle XVIII, per exemple. Però l’exèrcit no desapareix, sinó que muta i esdevé un mitjà d’entreteniment, així dessubstancialitzem la significació real de l’exèrcit perquè no se’l recrea en l’imaginari com a símbol de guerra. El vídeo de continuació n’és l’exemple i la prova: veiem aquests soldats que desfilen amb ordre molt elegants, molt divertits i amb les armes com a simple accessori; el públic aplaudeix els soldats, però en canvi a ningú no se li passaria pel cap aplaudir-los si allà a l’escenari comencessin a matar-se entre ells: ens costa imaginar que és aquesta gent en realitat la que mata, i, a més, ho fa en nom nostre perquè ho diu el govern. Vet aquí l’espectacularització, vet aquí com funciona com a instrument de control, vet aquí com converteix els soldats en entreteniment allunyats de la seva funció natural, de manera que se’ls recrea amb unes altres idees que no els són pròpies.