Arxiu del Bloc

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga

Com bé sabeu, el gran “pare de la democràcia” Manuel Fraga ha traspassat. Oh, quina desgràcia! No, no ho dic per ell, ho dic per les seves víctimes; ho dic pel verí franquista que, com a element polític transcendental durant la Transició, va injectar a la constitució espanyola, de la qual fou redactor, i que afecta, conseqüentment, el règim democràtic, precisament perquè va ser un element polític transcental durant la Transció. I dic precisament per això perquè ell, com a bon feixista, no hauria pas d’haver pres part, ni molt menys, del canvi polític: va continuar portant el seu tarannà en un context en què ja hauria d’haver estat arraconat. Però hi va participar, i les seves accions van ser transcendetals, no perquè ell fos un “pare de la democràcia”, sinó perquè encara avui es noten els efectes d’haver enverinat la lògica democràtica i d’haver deixat l’emprempta del franquisme en la constitució: no en va vivim en una societat democràtica que no es recorda dels crims que es van succeir en una època que, en termes històrics, no està pas tan lluny del nostre present, un crims que justament aquest individu ja difunt va provocar. Fixeu-vos si no estan lluny que, de fet, la seva participació en la Transició és una manera de legitimar els crims, i que precisament aquest individu que els va causar fins aquesta matinada encara vivia impunement.
Ara, ens n’hem d’alegrar, ja que així es deixa també enrera el passat. Però no per això canvia el present, ja que el verí feixistoide continua circulant per les venes de les institucions polítiques actuals. El seu teatre, el seu aparent adonar-se de la necessitat de tornar-se demòcrata, no és sinó un canvi de xaqueta, cosa que va aprofitar oportunament per injectar el verí. Ell va aconseguir, amb altres, que la democràcia actual sigui un corol·lari, en termes d’alt nivell en les esferes de poder i de control de la història, del franquisme: multitud de cops el PP, hereu d’aquesta ideologia, ha justificat tàcitament el franquisme i entorpeix el màxim que pot els processos de recuperació de la memòria històrica. Aquest acèrrim defensor del franquisme ja no podrà defensar-lo més, però sí que ho fan altres, i a sobre elogien encara la seva figura polítia. És cert que potser en termes pràctics va preferir un cert equilibri institucional que acceptés el joc democràtic, però no té gràcia quan aquesta democràcia no condemna el franquisme i quan ha emparat criminals que han mort impunement al llit.

Sobre aquest comentari i sobre el seu passat feixista, que no pot ser mai en absolut perdonat per la seva postura d’acceptar, perquè no tenia més remei, el funcionament institucional de partits, cosa que no vol dir que es canviés d’ideologia feixista, he trobat una notícia de premsa que fa un repàs de la seva història i que vol criticar també la hipocresia de la democràcia construïda sobre una Transició una mica, diria jo, qüestionable. És una notícia de La directa, el titular de la qual he aprofitat per posar títol a aquesta entrada, i que reprodueixo a continuació (aneu aquí per llegir-ne l’original):

 

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz

DAVID FERNÀNDEZ | 16/01/2012Fraga i Martín Villa van visitar els ferits de Gasteiz en un País Basc on es desfermava la revolta

1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida “Fascista!”. Segons la crònica de l’època de Luis Ramírez a ‘España hoy’: “Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!”. El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: “En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n’he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l’altra és Manuel Fraga”. 

A Europa ho veuen pràcticament igual: “Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida”. Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d’Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre “Memorias de un maldito” (1999).

D’idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos “recorda-ho tu i recorda-ho als altres”. Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l’enterrament de la seva mare des de l’exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: “¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!”. Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano
Després de l’abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d’hidrogen vora la localitat d’Almeria. En banyador, ‘inasequible al desaliento’, va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún-  per presentar-ho com un ‘suïcidi’. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n’hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l’encarregat de dirigir la cínica campanya del règim “25 años de paz” i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s’encarregà d’anunciar l’estat d’excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers i activistes de l’oposició antifranquista.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d’executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

– Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
– A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.
Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l’executiu protofranquista d’Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu del franquisme sense Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que “la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer”, però a la propagandística visita a l’hospital per veure els ferits no se’n va sortir pas. “Què vens, a rematar-los?” preguntà la fill d’un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. “Feixista”, li criden, “fill de puta”. 

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar ‘Campanades a mort’ en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.

Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. “El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (…) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!” brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D’aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: “el millor terrorista, el terrorista mort”. De raser hipòcrita: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d’Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s’adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d’antics dirigents nazis.
De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.

Sempre obertament oposat a l’esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d’autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició política espanyola i va afegir, enigmàticament, que “tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, “Cataluña … la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”.

La Galícia caciquil
No hi cap tot l’oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d’Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F (“persones plenes de bona voluntat”), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme i la homosexualitat, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la Costa da Morte galega. Sempre autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d’un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d’Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista’, publicat el 2002 per Kalegorria.

Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini ha reactivat, a petició de l’exili republicà, les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que “Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors “.

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l’amnèsia i per l’oblit de la pressumpta democràcia. L’any 2000 l’Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D’Estat. 

‘Recorda-ho tu i recorda-ho als altres’ escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la ‘legitimitat de les metralletes’ que va guanyar la transició. ‘Fraga, passió per la llibertat’ ha dit Mariano Rajoy. Fàstic i mentides a parts iguals. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants encara. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui, de cop, per quedar-s’hi i no marxar mai més.

Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara exigint justícia. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l’horror de l’oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: “mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran”. I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: “Havies d’haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d’assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí…”

Anuncis

“Vaga” de transports el 10 de gener

Hi ha llençada la iniciativa ciutadana de no fer ús del transport públic (en principi a Barcelona, però, per lògica, s’hauria d’estendre per tot el sistema tarifari integrat) el dia 10 de gener com a resposta a la pujada dels preus i com a exemple més de la indignació ciutadana. És una mena de vaga ciutadana, per tant en realitat un boicot al tranport públic, però no dirigit al transport en si, sinó als responsables (ATM), com és evident, ja que un boicot es fa notar en la qüestió econòmica. Jo m’adhereixo a la iniciativa i realment no agafaré el metro, que necessito per anar a la universitat, sinó que hi aniré caminant. Cal que tots ens hi adherim per fer força i perquè es noti que estem cansats de pagar sempre més, per donar de nou un toc d’alerta a les institucions.

El propòsit d’aquesta entrada no era fer en si difusió de la proposta de boicot, però fer-ne difusió indirectament i donar-hi suport a través d’una explicació històrica més o menys breu de la mobilització de 1951, a la qual justament els convocants de l’actual “vaga” fan referència, i la qual, realment, va ser prou important.

En la Barcelona franquista de 1950, les condicions de vida no havien pas millorat gaire des de la fi de la guerra. El malestar i les dificultats de vida per la situació econòmica eren ben palpables, per exemple el racionament (de productes de primera necessitat) no va ser abolit fins al març de 1952. Qui més ho notava eren, com de costum, les classes populars.
A la fi d’aquell any, la Companyia de Tramvies de Barcelona va decidir augment el preu del tiquet del transport, seguint les ordres de les més altes instàncies polítiques del règim (ja que, de fet, una decisió com aquesta la prenien les autoritats polítiques, que a Barcelona es concretaven en el governador civil, un tal Eduardo Baeza Alegría) en vint cèntims de pesseta fins als 70 cèntims, un preu considerablement elevat que suposava un increment del 40%. A més, distava molt del preu del servei de tramvia de Madrid, que es mantenia als 40 cèntims.

Va ser ja l’any 51 quan alguns ciutadans ben enfadats van fer córrer pamflets cridant a boicotejar el tramvia a partir de l’1 de març, i la ciutadania acordava no fer ús del tramvia. Però ja abans la resposta ciutadana es va fer sentir: es llençaven pedres als tramvies i se’n trencaven les vies amb explosius. Però, sobretot, una setmana abans de la data anunciada, els estudiants universitaris van ser els primers a fer notar de manera forta el descontentament de la població. Cal destacar que l’inici d’aquesta protesta es trobà a les files de la Falange, el partit únic i oficial, per qüestions de lluita de poder interna, ja que un sector important era fidel a l’exgovernador civil Antonio Correo. En tot cas, és evident que la protesta s’estengué i quallà entre la població corrent, de manera que les queixes anaven més enllà de la simple pujada de taxes: l’increment de preu només va ser el punt decisiu, la causa immediata, que traspuava causes socioeconòmiques més profundes.
La Guàrdia Civil va haver d’intervenir durant tots aquests dies per frenar els aldarulls, però va ser inútil, perquè ja el dia 1 de març la resposta de la ciutadania va ser multitudinària i ferma i va abraçar més àmbits que no només el fet de deixar d’anar en tramvia: els mateixos conductors de tramvia van fer vaga, comerciants i botiguers no van obrir i la ciutadania es manifestava pels carrers. Malgrat que la policia carregava, la repressió extensa i indiscriminada no hauria estat eficient davant d’una mobilització ciutadana massiva, una protesta que, d’altra banda, va durar dues setmanes i es va convertir en una revolta popular i va fer aflorar una vaga general.

El 6 de març es decidí cancel·lar l’augment tarifari i el sindicat vertical intentava contenir els treballadors, però la gent continuava protestant, i l’ambient crispat i la indignació van acabar convertint-se espontàniament en vaga general, anunciada pel dia 12 de març, fortament seguida i avivada des de l’oposició anarquista i comunista i també des dels rangs inferiors del sindicat vertical, però principalment fou una convocatòria popular que agafà per sorpresa la mateixa oposició d’esquerres. És la primera vaga que va haver d’afrontar el règim franquista. A més, com he dit més amunt, durant tots aquests dies, les protestes van prendre la forma de revolta, amb un clar perfil polític antifranquista. El règim, per la seva banda, també donava sempre la culpa, evidentment, als comunistes de tots els actes violents que alteressin l’ordre públic, però generar aquesta por no va calmar els ànims.
Aquell dia 12, l’aturada industrial va ser total i les botigues no van obrir, les masses al carrer eren multitudinàries. Les autoritats municipals, com era normal, van fer ús de la policia per reprimir, cosa que va provocar alguns morts. Tot i així, van preferir no abusar de la policia, sinó que des del Ministeri de l’Interior hom va preferir “persuadir” els ciutadans amb el desplagament de tropes militars al port i a la ciutat.

La vaga, que també es va seguir a algunes ciutats industrials de la vora de Barcelona, va durar 2 dies: els treballadors van tornar a la feina, segurament per la por de les potencials dures represàlies i pel temor de perdre la feina i veure, així, empitjorades les seves condicions de vida. Malgrat que les seves demandes no van ser totalment satisfetes, es va cancel·lar la pujada tarifària, es va pagar el salari íntegre i es van excarcerar els detinguts, ja que les autoritats temien que reaparegués un brot violent de la població.
Es pot dir també que va ser un èxit polític, ja que el mateix dia 12, pel seguiment que tingué, el governador civil de Barcelona i l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol, van ser destituïts. Hom també va substituir el cap de la policia armada i el delegat sindical a Barcelona, Claudio Emilio Sánchez. Dit d’una altra manera, el fet inicial de negar-se a fer servir el transport públic (o, en tot cas, ja que hom no hi té obligació, potser podríem dir el fet d’optar a no fer servir el tramvia) va ser tan exitós, va tenir tant de seguiment i mostrava fortament l’oposició ciutadana al règim, que Franco es va veure obligat a canviar de govern.

Aquesta vaga va despertar els ànims de molta gent arreu de l’Estat per lluitar contra l’opressió feixista i per reclamar una millora de les condicions de vida. De fet, es va contagiar a Madrid, on, en realitat, no va triomfar, i va donar ànims per iniciar altres vagues generals, sobretot a les zones industrials de l’Estat.
Per acabar, a més, també cal dir que l’any 1957 es va voler apujar de nou el preu del tramvia 20 cèntims: es repetí una vaga de tramvies semblant durant també unes dues setmanes, però aquest cop l’actuació repressiva ordenada per les autoritats va ser molt més contundent i violenta, i a més la tarifa no va ser rebaixada.

¡Ha llegado España!

Aprofitant el 75è aniversari de l’alçament feixista que portà a la Guerra Civil Espanyola, amb aquest article no us parlaré de com es va produir l’aixecament, sinó de com es va construir el règim franquista un cop les forces insurrectes van vèncer els republicans, i em refereixo tant a la construcció ideològica com a la construcció política.

Amb aquest pòster (de Josep Morell, 1939) ja es veu la   ideologia que arrossegava el franquisme: va identificar la República amb el bolxevisme i amb forces antiespanyoles -entre moltes altres coses (com ara destructors de la pàtria, maçons…)- per això la guerra era la croada necessària per eliminar-los i reconstruir Espanya, tornar-li la glòria perduda. “Ha llegado España” ve a dir que el que hi havia abans no era espanyol, era alguna mena d’imposició que atemptava contra els principis patris tradicionals, però això justament els sublevats es feien dir “nacionals”, per donar-se legitimitat enfront de la República (per cert, adoneu-vos que la bandera republicana és tricolor). Amb la derrota republicana, Espanya realment podia tornar a nèixer i manifestar-se tal com era gràcies a la increïble dedicació de la forces nacionalsindicalistes i, sobretot, a la bona voluntat del generalíssim, Francisco Franco, el salvador de la pàtria que engegà el seu procés de salvació un 17 de juliol d’ara fa setanta-cinc anys i que acabà quan s’erigí com a Victor, moment a partir del qual construí la nova Espanya.

Així, el nou estat espanyol es va construir sota una ideologia ultraconservadora, ultranacionalista, catòlica i antiliberal. Es començà a construir, de fet, durant la guerra, en les zones ocupades, i s’imposà per tot Espanya acabada la guerra. És important saber que la construcció institucional del règim es va fer sempre a la mida de Franco, de manera improvisada i, sobretot, de manera lenta: hi ha set lleis constitutives de l’estat franquista i que configuren l’entremat institucional principal del règim (per això havien de ser jurades), que es van fer segons les circumstàncies ho requerien i amb molt de temps de diferència d’una llei a una altra. Aquí us les enumero i explico breument:

  1. Fuero del Trabajo (1938): de pura inspiració feixista italiana, regulava les condicions de treball i dels obrers, com ara: prohibició de vagues, prohibició de sindicats independents, substituïts pel sindicat vertical, i declarava l’intervencionisme estatal quan fos necessari tant en el funcionament de l’economia com en les condicions dels treballadors, justament per això també deixa entreveure la futura seguretat social.
  2. Ley Constitutiva de las Cortes (1942): implanta institucionalment les Corts, un òrgan que ja es va crear durant la guerra però ara se li atribueixen les seves funcions i se’l defineix: les Corts tenien un cert caràcter corporatiu i d’elecció directe de Franco, oficialment recull el contraste de pareceres, però evidentment restava subordinat al dictador.
  3. Fuero de los Españoles (1945): carta que recollia els drets i deures dels espanyols, formalment de caràcter prou liberal, tot i que explícitament en el títol II, que tracta de la garantia de l’exercici d’aquests drets, es proclama que el seu exercici no pot atemptar contra els principis generals de l’Estat. A més, també sentencia que el govern pot revocar els drets quan vulgui. Era una carta, per tant, sense garanties democràtiques.
  4. Ley de Referéndum Nacional (1945): recollia, segons la lògica de la llei anterior, en dret a vot dels ciutadans en forma de plebiscits populars per a lleis transcendentals, però només quan el cap de l’estat volgués. Franco només va convocar referèndums dos cops, el primer dels quals per a la llei que ve a continuació:
  5. Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947): important llei on es diu finalment i formalment la forma d’estat: Espanya es configura com a regne, però no reconeix la monarquia anterior ni tampoc afirma que Franco sigui regent, sinó simplement cap d’estat vitalici amb dret a escollir el seu successor. Per la naturalesa de regne es van crear el Consejo del Reino i el Consejo de Regencia, tot i que no hi havia ni rei ni regent, ni era tampoc una república. Era una situació molt estranya i anòmala: simplement, es tractava de dictadura.
  6. Ley de Principios del Movimento Nacional (1958): amb 12 principis, reestructura l’entremat institucinal militar que es va crear l’1 d’octubre de 1936 amb el Movimiento Nacional, i fixa institucionalment els ideals conservadors del règim.
  7. Ley Orgánica del Estado (1967): aquesta llei, que tenia un cert caràcter constitucional, potser per això fou votada en referèndum, recollia tot l’entremat institucional que fins llavors s’havia fet: precisa les funcions dels òrgans estatals i estableix la relació entre les institucions, per exemple crea el president de govern diferenciat del cap de l’estat, tot i que en realitat era el cap de l’estat, el dictador, el qui continuava mantenint totes les atribucions de poder. És destacat que intenta generar uns mecanismes de successió de Franco, per això el Consejo del Reino acapara més protagonisme polític.