Arxiu del Bloc

Prostitució voluntària?

 

Reflexió sobre la prostitució per voluntat pròpia: realment ho és? I les condicions socials? S’ha de legalitzar?
Aquesta reflexió està inspirada pel capítol de “La gent normal” de TV3 sobre “Prostitució per voluntat pròpia”. Es pot trobar aquí.
Per llegir un article meu sobre la prostitució, aneu aquí.

Dones, putes i prostíbuls

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]
[Per saber sobre els macroprostíbuls de Mataró, llegiu això]

Aquest maig ha sortit la sentència que confirma que la construcció de dos macroprostíbuls a Mataró és lícita. L’estira-i-arronsa que hi ha hagut durant tants anys entre l’Ajuntament i el promotor dels bordells mostra la complexitat de la qüestió de la prostitució i que no s’ha arribat encara a cap solució en el Regne d’Espanya. Mostra, alhora, la hipocresia de la societat: ningú no vol un macroprostíbul al costat de casa; sembla paradoxal, perquè si es pretenen construir és precisament perquè n’hi ha demanda, perquè molts clients -millor dit, molts homes- hi anirien.

Hi ha qui veu clarament que per evitar situacions així justament el que cal fer és legalitzar la prostitució, i així es tractaria com un negoci com qualsevol altre sense complicacions, i fins i tot s’argumenta des de posicions aparentment progressistes i comprensives envers la situació de la dona sota el principi de la llibertat sexual. Però no ens confonguem: llibertat sexual, com el nom indica, es refereix al sexe estrictament, és a dir, viure lliurement el plaer i el desig. Ara bé, la prostitució no es refereix a això, sinó que més aviat és una manera de guanyar-se la vida. Té més a veure, doncs, amb un contracte econòmic i, com tot contracte econòmic, és desigual. Així, el reglamentarisme, per tant, no és sinó, en realitat, liberalitzar el mercat de la carn, la qual cosa sempre beneficia a qui en fa ús, per tant principalment homes.

Cal apreciar, per això, la relació de gènere existent, quelcom que ni el reglamentarisme ni tampoc un moralisme prohibicionista contemplen correctament. El problema no és ni que la prostitució no és legal, ni que les putes són, justament, unes putes. El problema és que un home compra una dona i, en pagar, se situa en una posició de dominació; això és inacceptable. Així, la legalització no és una mesura d’emancipació femenina sinó, ben al contrari, com diversos estudis sociològics han demostrat, implica augment de la indústria sexual i de les màfies. La seva legalització l’únic que portaria és a una explotació sexual de les dones amb el permís del poder públic: el fet que la dona faci alguna fel·lació a un home sedent de sexe enriqueix un tercer, aquell qui posseeix la dona com a objecte seu per a intercanvi i benefici propis.

En definitiva, la indústria del sexe és aberrant i repercuteix negativament sobre la dona: la prostitució és una forma de violència contra les dones, una forma en què el cos femení és objectificat en favor del benefici privat. Això vol dir que cal perseguir tant les màfies que les exploten, com els homes que compren els seus serveis sexuals, i alhora dur a terme extenses polítiques d’igualtat per abolir aquesta xacra.

Dic de contenció al neofeixisme?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

No som pocs els qui ens vam sentir alleugerits en saber que Le Pen no seria la propera presidenta francesa. Però aquesta satisfacció no ens hauria de confondre: que el neofeixisme no hagi accedit al poder no vol dir que la dreta menys radical de Macron la freni. No ens hauríem de creure els titulars joiosos dels principals diaris, propietat dels poders fàctics, que fan passar el projecte de dretes de Macron per la solució sensata. No és la dreta igualment neoliberal, per més “moderna” que sembli ser, qui està en condicions de poder frenar el neofeixisme. Cometríem un error si entenguéssim que els francesos han votat un “dic de contenció” al neofeixisme, com fins i tot des de l’esquerra s’ha interpretat; simplement han votat per l’opció horrible davant de l’opció nefasta.

En efecte, no és el projecte que estén les polítiques antisocials que justament provoquen el sorgiment de partits com el lepenista el que pot impedir-ne la seva difusió; sinó, al contrari, projectes de canvi social i radicalització democràtica en favor de la majoria social. Els caps pensants “podemites” han dit alguna vegada que l’antídot al Regne d’Espanya contra partits com el de Le Pen ha estat el 15-M i, posteriorment, l’aparició de Podemos. Els dono tota la raó. I això no ha passat a França, on aquest projecte austericida encapçalat per un banquer representa emmalaltir més França; Le Pen n’és el símptoma. Que serveixi d’advertència a tota l’esquerra europea en general i toc d’alerta als diversos però confluents projectes transformadors que es donen a Espanya.

En moments crítics com l’actual amb augment de desigualtats socials i falta de percepció d’alternatives de canvi, les forces reaccionàries es fan fortes. Per això, si es vol evitar que apareguin una possible Le Pen (en el pitjor dels casos) o un Macron (en el menys pitjor) al Regne d’Espanya, les forces progressistes tenen una crucial responsabilitat històrica: albirar l’horitzó de canvi clar en favor de la gent corrent cap a on volem caminar. Això vol dir que convé no només posar en evidència les receptes fallides, sinó que cal també sobretot presentar un projecte social de canvi real per a la majoria social.

Podemos i les diverses confluències estan encara constituint-se; cometre errors pot sortir molt car en el futur. Per això, cal saber trobar una organització cohesionada, plantejar alternatives realitzables i demostrar-ho, deixar enrere la baralles internes, no legitimar el discurs liberal i, sobretot, és crucial mantenir un peu al carrer i interpel·lar directament el ciutadà per construir el nostre relat de futur. Perquè el neofeixisme no es frena a les urnes, sinó que se’l frena desmantellant les condicions que el farien aparèixer.