Arxiu del Bloc

Crítica a “Veritats de mentida”

 

En aquest primer vídeo del videobloc, faig una crítica a un fragment del programa especial Veritats de mentida de Sense Ficció de TV3 de fa unes setmanes, un programa ben interessant però que en aquest fragment que comento, a partir de l’entrevista a un emprenedor, es posa de manifest allò mateix que és tema del programa: falsedats i informacions no certes per assolir un objectiu particular. El tros al qual faig referència és des de 1h 43′ 40” aprox. fins a 1h 50′ 56”.

Per fi, no més avions militars

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs.]

La cancel·lació de la Festa al Cel és una bona notícia, per les greus implicacions que té, com el foment del militarisme en forma d’espectacle, cosa especialment greu que atempta contra els ideals democràtics. Això, conjuntament amb el gran impacte ecològic, ja és raó suficient per haver cancel·lat, si és que s’hauria d’haver acceptat mai, la Festa al Cel.

En efecte, en un esdeveniment així presenciem l’espectacularització de la maquinària bèl·lica, és a dir, l’extracció del fet militar del seu context normal i «natural» i deslligat de la seva funció inherent. Un avió militar serveix per anar a la guerra; dit de forma més crua, serveix per matar, matar aquells que es consideren enemics, que usualment són els qui no pensen igual. Però no serveix per entretenir el personal.

Aparells ben semblants als que volaven pels cels de Mataró, a quilòmetres de casa nostra es dediquen a fer una cosa completament diferent a la d’entretenir. Però, clar, un mataroní el que veu és una imatge simpàtica, propera a la ciutadania, buida de la seva càrrega simbòlica d’aparells mortífers; un mataroní està content, està entretingut gaudint de l’espectacle. Veient això, qui es pot creure un avió així quilòmetres enllà no desperta ni molt menys admiració? Quan els nens sirians, per exemple, veuen avions així, no es meravellen pas, no es queden bocabadats, sinó que surten corrents i s’amaguen. I pensar que és tan fàcil que succeeixi… el pilot només ha d’activar un botó per obrir el ventre i deixar caure les bombes que carrega.

L’ús de la maquinària bèl·lica per a un espectacle té un doble efecte. L’exhibició de la majestuositat d’un aparell bèl·lic com a mera expressió estètica neutra, com si fos una joguina, permet eliminar el seu significat vertader. I per això, per altra banda, ens permet tapar les problemàtiques morals i polítiques que té un conflicte bèl·lic. No ens plantegem les causes ni motivacions del conflicte on participen els avions, ni molt menys ens sentim afectats moralment. Ignorem (la distracció ens ho fa ignorar) que són agents de la Mort.

Potser cal que fem l’esforç de reflexionar-hi. Així, és trist saber que l’alcalde en persona va contactar expressament la Força Aèria perquè vingués, igual com és trist que hi hagi partits que renuncien als ideals democràtics i segueixen defensant aquest esdeveniment només pels diners. Però no em sembla un argument acceptable. Segur que no sóc l’únic mataroní que no vol que la seva ciutat es bolqui envers un espectacle que fa ostentació del militarisme; vull una ciutat que recordi aquell digne «No a la guerra».

Les parets parlen / 6

La ràbia és la mare del canvi

El mes passat vam analitzar el missatge d’una pintada que, com aquesta, també feia referència a una resposta emotiva negativa, la ira. Avui tenim aquesta altra pintada complementària respecte de les emocions i la cosa política.

L’afirmació és prou clara: el canvi polític i social, entès així de manera general, només neix quan se sent ràbia, quan la gent està enrabiada. Ja sabem que això és un estat d’ànim negatiu, la ràbia surt quan davant d’una situació negativa ens exaltem molt i tenim l’ànim alterat i de tal forma que ens fa actuar violentament, segurament perquè la situació no és el que voldríem o perquè ens afecta de forma contrària al que nosaltres desitjaríem, i això alhora pot portar a la reacció emocional irada.

Per descomptat, si a la vida quotidiana de les persones hi ha variacions negatives respecte del seu normal desenvolupament, llavors es poden enrabiar. Generalment es diu que les masses necessiten certs elements per distreure’s i per estar contentes, com ara el típic panem et circenses. Si això falla, llavors és quan s’alteren. Ara bé, la ràbia no té un enfocament polític específic, simplement es pot manifestar també a la vida quotidiana de la gent, amb turbes sense objectiu específic, sinó que expressen violència o, de manera genèrica, dirigeixen la seva energia contra els representants polítics: el que sempre passa, si tens un problema (perquè no tens pa, perquè el teu petit negoci no funciona, pel que sigui), llavors instintivament es va a carregar les culpes als que manen.

Walter Benjamin, que creia que la història és la història de la lluita els oprimits per fer-se un lloc en el contínuum dels vencedors, deia que “[En] la tradición de los oprimidos, […] la clase trabajadora se presenta como la última clase avasallada, como la clase vengadora, la clase liberadora. De esta conciencia se deshizo la socialdemocracia desde un principio. Le atribuyó a la clase trabajadora el papel de redentora de generaciones venideras. Con ello le cercenó el tendón de su fuerza. En esta escuela, la clase desaprendió lo mismo el odio que la capacidad de sacrificio. Ya que éstos se nutren más de la imagen verdadera de los antecesores sometidos que de la imagen ideal de los descendientes liberados.”

Crec que es poden treure dues coses importants d’aquest paràgraf. Benjamin considera que és justament el record, però també en certa forma la ràbia que se sent envers la història pròpia (dels oprimits), el que alimenta l’agitació política, i ell afirma que això dóna consciència política i, per això, té prou força per sustentar un moviment, com el moviment polític emancipador de la classe treballadora i això és el que el fa revolucionari. Personalment, no crec que la ràbia sigui un, diguem-ne, eix polític vertebrador ni que doni consciència, si bé és obvi que sí que serveix de revulsiu i pot “gestionar-se” o manipular-se, correctament o no, per a propòsits polítics. En qualsevol cas, també es dedueix una segona cosa: la ràbia neix del passat, i de fet l’important és que neixi de la tradició “perdedora” dels oprimits (precisament perquè és perdedora desperta ràbia). Crec que efectivament s’ha d’entendre igual com entendríem una guerra entre famílies: tenim ràbia i acabem tenint odi per la família rival perquè l’avi de l’avi va fer no sé què que va deixar en ridícul la nostra estirp. Per això mateix, no crec, i és la conclusió que n’hem de treure, que es pugui dir que només perquè neixi del passat i sigui un agitador polític pugui ser “la mare del canvi”.

Així doncs, no s’ha de confondre una cosa amb l’altra: que la ràbia popular en una situació política concreta porti la gent certament a fer agitació, no vol dir també que això impulsi i justifiqui un canvi polític. El canvi polític, projectat cap al futur en funció de les condicions presents, i per tant no pot néixer de sentimentalismes passats ni d’emocions en retrospectiva, ha de tenir una altra fonamentació, pragmàtica o ètica. Dit d’una altra manera, la ràbia no dóna resposta a la situació que l’ha fet néixer, per tant no pot propiciar un canvi polític, i no és mare de res més que d’alteracions populars o tumults violents reactius. En canvi, el descontentament popular, entès com la consciència de no-correspondència entre el que s’espera i el que és en el sistema polític, sí que sembla més proactiu, perquè l’acontentament és un estat d’ànim positiu i, doncs, obliga a trobar les maneres de mantenir aquest estat, ben el contrari d’una reacció per deixar anar unes tensions. Òbviament, una situació de descontentament també es pot caure en la mera desafecció, però és aquí on cal introduir projectes polítics que vehiculin les expectatives del poble descontent envers alternatives. Aquí, doncs, és on entra la racionalitat en la política: no es pot fer una revolució sentint ràbia per les derrotes passades de la gent de la nostra mena.

Entenent-ho així, la ràbia, si de cas, en general estesa a la societat, pot actuar com a disparador de l’agitació popular, però no és condició necessària pel descontentament ni és atribut necessari que acompanyi el descontentament, simplement caracteritzaria la situació social en la qual es trobarien els projectes polítics de canvi social, i per això mateix s’ha d’anar amb compte amb la ràbia del poble, perquè pot actuar de manera oposada a la raó que -ara sí- vulgui fer néixer un canvi polític.  El que s’ha de tenir clar és que la ràbia es pot dirigir i redirigir cap a diversos llocs. L’exemple més clar és la immigració: la xenofòbia que en surt. I la ràbia, per això mateix, pot portar a la irritació i exaltació política, anàrquica o sense fins polítics de canvi social, sinó que perfectament pot galvanitzar la ciutadania en favor d’un moviment reaccionari.