Resposta a la crítica liberal

Avui publico una sèrie de tres vídeos conseqüents en què abordo certs tòpics liberals i intento refutar-los. Són pensaments econòmics típics, com ara el discurs de l’eficiència, però també creences sobre la naturalesa humana que presenten una visió molt absolutista i en certa forma negativa, com ara que l’home es deixa portar per les passions i no pot prendre decisions, sinó que calen “els millors” (l’aristocràcia, en seria la conseqüència). Ara bé, no és una crítica qualsevol o general, sinó que és a propòsit d’una petita discussió que vaig tenir per Twitter amb un altre usuari, per tant hi està cicumscrita i convé saber el text al qual els vídeos fan referència. Aquí sota en trobeu la conversa:

Y yo diría más todavía: tecnología avanzada, conocimiento científico y riqueza de sobras… pero ceguera, desigualdad y miseria. ¿Por qué no ponemos los recursos sociales al servicio de todos y los gestionamos colectivamente? Ya va siendo #horadelsocialismo. ¿No crees/creéis?

— Hèctor Xaubet (@ectorix) April 10, 2020

En tot cas, el que ressalto i emfatiso i em sembla especialment important són els principis rectors que han de guiar una bona organització social, tenint en compte la naturalesa social humana (naturalesa social!). I és en aquest sentit que la meva crítica té un vessant ètic que evidentment es trasllada a la política.

Els vídeos evidentment no esgoten la crítica a tòpics liberals, ni la recontextualització o resignificació que es pugui donar d’algunes creences. De fet, en publicar els vídeos l’altre usuari va respondre. Això obre la porta, en realitat, a seguir discutint el tema, cosa que segurament faré amb altres vídeos i d’aquesta forma elaboraré una mena de col·lecció centrada a desmuntar principis liberals. La cosa, com s’entén d’aquests vídeos i altres que he fet i els propers que faré, és que hi ha un principi fonamental, un criteri que cal tenir en compte a l’hora d’observar la societat i participar-hi (construir institucions, establir relacions i guiar la conducta individual), que és el de justícia. I en aquest sentit existeix una contraposició en l’evolució social i la manera de pensar la societat entre dues tendències que d’alguna forma aborden o alteren la justícia: una tendència liberalitzadora (aparellada amb la privatització i patrimonialització, com ja he esmentat en alguns vídeos) i una altra de socialitzadora (aparellada amb el principi de gestió -o organització- col·lectiva dels assumptes col·lectius).

Horitzó postcrisi (i 6): la planificació

La desigualtat social, que els efectes de la crisi fan veure més clarament, ens mostra que els recursos que tenim a l’abast no estan ben distribuïts ni orientats. Cal organitzar la societat (o sigui, la col·lectivitat) pensant en el bé comú. Es poden assolir moltes coses si col·lectivament, sense fragmentar privadament allò comú, posen en marxa un procés de planificació democràtica.

Horitzó postcrisi (3): la comunitat política