Discurs alternatiu del president Mas (2013)

Aquesta Diada Nacional de Catalunya pretén ser històrica… com també ho volia ser l’anterior, i l’altra, i la manifestació contra l’estatut retallat i tantes altres coses amb forta càrrega nacional. Tot això pretenia ser històric, però jo encara no he vist res d’especial. El president Mas, en canvi, per tercer any consecutiu en la seva al·locució de la Diada, ens transmet que la “il·lusió” tindrà la seva recompensa i que el camí cap a l’horitzó nacional ja està fixat. Ara bé, que no ens confonguin les seves paraules: com en les diades anteriors, també reprodueixo el discurs no pronunciat, el que el president de debò volia dir però, potser per timidesa, va preferir callar. Contrastant els dos textos, podrem fàcilment veure les diferències del que pensa i el que simula.

Benvolgudes i benvolguts compatriotes,

Celebrem un any més la Diada Nacional de Catalyunya, la diada que ens permet commemorar i visualitzar quin és el nostre tarannà i quins són els valors que millor ens identifiquen com a poble: la tenacitat, el compromís i el refer-se davant les dificultats són el millor exemple de superació i la mostra inequívoca de la nostra voluntat de ser, voluntat que ha ajudat a construir aquest país, generació rere generació, amb persones de tot origen i condició.

Ahir vam inaugurar el Born, Centre Cultural, un espai que ens permet contemplar la història i les restes de la Barcelona de 1714, un espai que ens mostra fins a quin punt es va voler aniquilar un país, unes institucions, uns drets, una llengua i una cultura; un espai que és la prova més evident que ni la negació de totes les llibertats pot acabar amb un poble, si aquest és ferm en la seva voluntat de ser i constant en el seu esforç.
En un moment com l’actual ens cal tenir ben presents les lliçons que ens dóna la història. Com ens recorden les lectures dels clàssics, una gota d’aigua no perfora la roca per la seva força, sinó per la seva perseverança. Què va fer que els catalanes i les catalans de fa tres-cents anys, derrotats, vençuts, i amb les seves llibertats aniquilades, no renunciessin al que eren i ara puguem ser on som. Només la creença, com avui tenim, que amb les seves capacitats, amb el seu esforç i amb les seves lleis podien viure millor i tenir un futur més pròsper i més just. I aquest sentiment els va donar capacitat de resistència i força moral per començar a refer-se i, amb el pas del temps, tornar a construir el país i mantenir ben viva la flama de la pròpia identitat i del propi progrés.

Demà farà un any de la gran manifestació que va recórrer els carrers de Barcelona, que va demostrar la fermesa de la nostra voluntat col·lectiva i el nostre anhel per decidir el nostre futur democràticament, pacíficament i en llibertat. Demà tornarem a tenir una gran mostra de patriotisme, de civisme i de compromís. La tindrem en tots els actes institucionals i en els que tantes entitats del país duran a terme arreu, i la tindrem també quan centenars de milers de ciutadans enllaçaran les seves mans per expressar de nou aquest anhel de llibertat, de pau, de democràcia i de justícia social.
Com fa un any enrera, el meu paper institucional aconsella no ser-hi físicament. Tanmateix, el meu compromís avui no només és tan sòlid com el de fa un any, sinó que és clarament explícit: el poble de Catalunya ha de ser consultat l’any vinent sobre el seu futur polític. Tan ferm és el més compromís amb el dret a decidir del poble català, que, com he donat a conèixer aquests dies, estic disposat a utilitzar tots els instruments democràtics i legals a les meves mans per facilitar que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur com a país.

De la mateixa manera que el meu compromís és inequívoc, també ho és la meva voluntat que el procés sigui gestionat amb seny: que fem bé les coses, perquè només fent molt bé les coses podrem aconseguir els nostres objectius. El full de ruta està traçat: dret a decidir, consulta, transició nacional i forma d’estat. Al costat del full de ruta hi ha un Catalan way, una “via catalana”, una manera de fer: democràcia, diàleg, legalitat, civisme, esperit pacífic i àmplies majories… i respecte a les minories, perquè qualsevol projecte de país ha d’estar al servei del país sencer, és a dir, dels set milions i mig de catalans i de catalanes.
No ens hem d’apartar ni un mil·límetre del full de ruta, però tampoc de la via catalana o manera de fer. Cal fer la transició nacional, però cal fer-la bé, i això és responsabilitat de tots.

Tot i que l’exercici del dret a decidir és l’objectiu polític més transcendent d’aquesta legislatura, i el de més impacte públic, altres reptes, objectius i desafiaments es* situen al mateix nivell: aixecar el país econòmicament, redreçar-lo socialment, enaltir-lo democràticament. És a dir, passar de la recessió, a la creació de riquesa; de l’atur, a la feina; de l’aprimament de l’estat del benestar, al seu nou enfortiment; de l’amenaça sobre les polítiques públiques, a la seva garantia; del deteriorament de la confiança entre institucions i ciutadania, a un clima de transparència i de respecte mutu.

Dret a decidir, prosperitat, justícia social i qualitat democràtica són totes elles parets mestres de la casa que volem construir. Si una d’aquestes parets s’esquerda, tota la casa queda afectada; si totes estan ben dretes i construïdes, tota la casa aguanta millor. Encara que siguin instruments insuficients, fins i tot en algunes ocasions dramàticament insuficients, estem treballant a reforçar totes les parets mestres, amb la modèstia de saber que s’han comès errors, i amb la determinació de convertir els errors en ensenyaments i noves oportunitats.

Catalunya està treballant per deixar enrera la recessió, l’atur i l’augment de la pobresa, per aturar les retallades i estabilitzar les finances públiques, per augmentar l’èxit escolar, i poder atendre correctament les persones malaltes o les més vulnerables. La nostra Diada Nacional també és això: construir un país socialment més just, econòmicament benestant, culturalment avançat i democràticament exemplar. Quant* més a prop estiguem d’aquest esperit polièdric de la Diada, més a prop estarem de la ciutat ideal que el poeta volia bastir.
I al costat de tot això, la recerca i la conquesta de la llibertat. Salvador Espriu, de qui enguany conmamorem el centenari del seu naixement, ens deia: “Alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. I adreçant-se a Espanya proclamava: “Escolta, Sefarad: les persones* no poden ser si no són lliures”.

Tres segles després, l’anhel de llibertat segueix ressonant de nord a sud i de llevant a ponent, i ressona amb més força que mai.

Visca Catalunya!

Ara sí, tot seguit el discurs no pronunciat, el primer esborrany que Mas tenia en ment, però va descartar en favor d’un clam patriòtic més emotiu. En aquest primer esborrany, a més, no hi ha errors lingüístics com en el discurs definitiu, que he marcat amb asterisc, la qual cosa potser confirma que Mas va preferir improvisar en lloc de pronunciar una cosa segura.

Benvolguts catalans i els qui no ho sou,

Celebrem un any més la Diada Nacional de Catalyunya, el dia que ens permet publicitar quin és el nostre tarannà i quins són els valors que millor ens identifiquen com a govern: les tenalles, la trifulga i el fer com si res davant les dificultats són el millor exemple de la nostra duresa i una mostra inequívoca de la nostra voluntat de ser el que sempre hem estat: els qui han dictat les regles de com construir aquest país, la generació perpètua de l’oasi català que el construeix per a una mateixa condició de persones.

Per cert, catalans, una cosa que no ve al cas: ahir vam inaugurar el Born, un espai que ens permet donar suport material al nostre discurs simbòlic i fal·laciós de la història de Catalunya, un espai del passat que utilitzem per fer veure que defensem en el present un país, unes institucions, uns drets, una llengua i una cultura que no tenen res a veure amb com eren fa tres-cents anys. És un espai que casualment hem inaugurat coincidint amb l’11 de Setembre, perquè és l’exemple que la història mal entesa d’un poble es pot fer servir en benefici d’aquella voluntat de ser el que nosaltres sempre hem estat.
Efectivament, en un moment com l’actual més interessa no oblidar el passat, sobretot allò que nosaltres volem que no oblideu. Una relectura dels clàssics ens recorda que la història és el testimoni dels temps, i això ho podem aprofitar en benefici nostre i de la raó d’estat. Què té a veure que els catalans de fa tres-cents anys, humiliats, vexats i deixats de la mà de Déu, fossin derrotats, amb la situació on ens trobem ara? Si aquells catalans no haguessin estat vençuts per les malvades tropes centralistes de fa tres-cents anys, ara no hauríem de fer retallades. Només la creença falsa, com avui i sempre demostrem descaradament, que la lluita dels nostres descendents era la prèvia de la lluita actual per la independència, ens permet entabanar el personal i esforçar-nos a fer unes lleis que faran que el futur d’alguns sigui més pròsper que el de molts altres. No sé què sentien els catalans de llavors, però sé que jo i els meus ens sentim amb suficient desvergonyiment moral per aprofitar-nos d’una situació de desfeta social i d’apropiar-nos d’una història comuna per tal de mantenir viva la flama de la nostra identitat simulada.

Demà farà un any de la manifestació de fa un any, i dos anys de la de fa dos anys, i tres de la de fa tres anys, i quatre encara de l’anterior… i així ad infinitum. Durant tot aquest temps, nosaltres ens hem mantingut sempre ferms en el que diem, no canviem el nostre discurs, sempre és igual, que no es correspon a l’anhel sincer del poble català de democràcia. Demà tornarem a tenir de part del poble una gran mostra de desig sincer i, en alguns casos, de compromís cívic per intentar frenar les relliscades que jo i els meus fem. Però és una mostra oportunament patriòtica que canalitzarem amb els actes institucionals. La mostra d’enllaçament de mans és molt romàntica, i ens serveix per ignorar el compromís cívic dels pocs que vulguin encerclar La Caixa com a reivindicació de sobirania i justícia socials, entesa diferentment de com jo i els meus l’entenem.
Com fa un any enrera, la meva figura es faria malbé si li toqués l’aire al carrer al costat dels compatriotes que enllacin les seves mans. A més, el meu compromís envers això que tots coneixem és taaaan sòlid com fa un any i igualment clarament fluctuant: el poble de Catalunya ha de ser consultat l’any vinent, si no canvio d’opinió o convoco eleccions plebiscitàries. Taaaan ferm és el meu compromís amb el dret a decidir que, com he donat a conèixer aquests dies, estic disposat a renunciar a la consulta si pactem amb els malvats però amicals centralistes de Madrid, i estic disposat a usar tots els instruments legals per mantenir el poder a les meves mans fins al 2016, per facilitar que els ciutadans de Catalunya no s’equivoquin sobre el futur que volen.

Així com el meu compromís porta a equívocs, no hi porta, en canvi, el seny que inspira la gestió d’aquest procés: que aparentem que ho fem en benefici de tots, perquè només simulant molt bé la nostra gestió podrem aconseguir els nostres objectius. El full de ruta està retòricament traçat, per tant a la pràctica podem fer el que convingui segons aquest nostre seny. Perquè al costat del full de ruta hi ha un Catalan Way, una “via catalana”, una manera de fer del tarannà liberal: oportunisme, equilibrisme, legalitat, patriotisme, esperit moderat i amplis acords de col·laboració… i poca entesa amb els que segueixen una “via catalana” alternativa, perquè qualsevol projecte de país ha d’estar al servei de qui es pot beneficiar de la seva apropiació, és a dir, dels pocs centenars de famílies de pur cep.
Cada dia que passa ens apartem un mil·límetre més del full de ruta traçat, però gens de la nostra manera de fer. Alguns ens hi ajuden, perquè s’autoenganyen amb la transició nacional, que segurament és responsabilitat de tots, però jo en tinc l’última paraula.

Reconec ara i aquí que el dret a decidir és l’objectiu polític primordial d’aquesta legislatura, i no la independència, però jo els confonc, perquè aquest és el que té més impacte públic i em legitima el full de ruta real. Però la legislatura s’enfronta a altres reptes, tot i que sempre es poden subjugar a la il·lusió de la independència: no frenar els rics del país, calmar-ne l’agitació social i enaltir-lo patriòticament. És a dir, passar de la molta concentració de capital, a encara més; de l’atur, a la proletarització; de l’aprimament de l’estat del benestar, a la seva privatització; de l’amenaça sobre les polítiques públiques (amenaça que en cap cas no té a veure amb el govern), a la realització d’aquesta amenaça; del deteriorament de la confiança del ciutadà, a un clima d’autoritarisme i falses aparences que la ignorin.

Dret a decidir, enriquiment, classisme social i mera legalitat democràtica són totes elles parets mestres de la casa que volem construir. Fins ara, el vaixell amb el qual navegàvem cap a Ítaca no ens hi ha portat, pel mal temporal, malgrat que jo agafa molt fermament el timó. Però amb una casa la cosa serà diferent, perquè aconseguirem que totes les parets s’aguantin dretes, i fem servir el màxim d’instruments al nostre abast per reforçar totes aquestes parets i que no s’esquerdin, perquè sabem que hem comès algun error que podria fer que la casa es veiés afectada, però dels errors s’aprèn.

La recessió no cessa, l’atur cada dia està més alt, la pobresa ja afecta una quarta part de la població; de les retallades no cal parlar-ne, i les finances públiques no les podrem estabilitzar si socialitzem el deute; l’èxit escolar és complicat d’arreglar, i les persones malaltes han de posar-hi de la seva part per curar-se abans. En la nostra Diada Nacional fem veure que treballem per frenar-ho, però res d’això no desapareix: un país socialment desigual, econòmicament desequilibrat, culturalment apàtic i democràticament alienat. L’esperit que acompanya això es mostra igual per la Diada que en qualsevol altra dia, però l’entreteniment nacional ens ajuda a construir la ciutat ideal que volem construir.
I al costat de tot això, la il·lusió de la conquesta de la llibertat. Salvador Espriu -que cito perquè sóc així de guai, perquè en commemorarem el centenari tot i que no té a veure amb l’obra del meu govern- ens deia: “Alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. Però encara no l’hem assolida. Per això, en referència a la prepotència d’alguns, també advertia: “I això que diuen que tenim, i a ulls clucs ens ho hem de creure, els millors administradors que puguis desitjar”.

Anys després que el meu partit comencés amb la seva obra, l’anhel de llibertat segueix ressonant i encara el podem fer servir en benefici propi, sense abandonar el joc que tant ens ha caracteritzat.

Visca la Catalunya convergent!

Infoblog: pausa intermitent

Estimats lectors,

Lamento informar-vos que difícilment podré seguir el mateix ritme de publicació que he seguit fins ara. Si vull publicar entrades ben desenvolupades, hi he de dedicar un temps, temps que, malauradament, hauré de destinar, en canvi, a altres feines. Efectivament, com ja em va passar sobretot a mitjan curs passat, aquest curs ja preveig que estaré força ocupat concentrant-me en qüestions acadèmiques i en altra mena de qüestions de la universitat.

Justament les entrades que he publicat aquest estiu, sobretot les darreres, penso que són d’aquestes entrades que he dit “ben desenvolupades”. Tenia temps i ganes per fer-ho. També tenia pensat des de fa un temps de publicar un article sobre les polítiques anticrisi i un altre sobre la corrupció dels partits polítics, articles que, de fet, estan en preparació. Com que ara com ara expressament no hi puc destinar un temps concret i regular, els aniré fent mica en mica, i a mesura que els tingui els aniré publicant. Ara sí que us puc dir que la propera cosa que penjaré serà, per tercer any, el discurs alternatiu de la Diada del president Mas.
Això vol dir, per altra banda, que, si he d’escriure alguna cosa, segurament serà algun article més senzillet, perquè no em suposa una dedicació tan gran, tot i que, de fet, em continua robant temps i continuaré tenint altres coses al cap. Penso, a més -si efectivament estic tan ocupat com crec que estaré-, que almenys fins Reis no podré de nou tenir temps lliure per abocar-me a elaborar articles per al blog. Això vol dir, doncs, que no puc estipular segur un ritme regular de publicació, per això dic que aquesta pausa d’escriure serà intermitent, perquè si no puc, doncs no ho faré, i si puc, doncs ho faré. No obstant, jo procuraré ni que sigui publicar una cosa per mes.

Espero que no us avorriu sense llegir les meves observacions. Però recordeu que sempre podeu fer una ullada als arxius.
Salutacions

La història a través dels videojocs

Des que em vaig comprar el primer joc d’ordinador d’estratègia (el mític Age of Empires, com no podria ser de cap altra manera), quan tenia 10 anys, em va agradar molt aquesta mena de jocs i se’m va despertar encara més l’interès per la història. Des de llavors, he anat provant força jocs diferents, d’estils també diferents: jocs de la saga de Total War, d’Europa Universalis (i alguns del mateix estil fets pels mateixos creadors) i, per descomptat, el gran Civilization (per si us fa gràcia, a més, he posat més a baix la intro de la quarta entrega de la saga). He de dir que he après molt dels jocs d’estratègia, sobretot des que alguns, com ja va començar a fer l’Age of Empires II, incorporen una mena d'”enciclopèdia” explicant coses de la història. Ara bé, en el moment que començava a jugar-hi era massa petit per prestar atenció als detalls i per parar-me a pensar que, mentre jugava, m’estava igualment empapant, sense adonar-me’n, d’un determinat relat històric.
Doncs avui, ara que ja sóc més grandet i m’he adonat d’aquesta inoculació, m’agradaria reflexionar sobre la manera com els videojocs transmeten la història. Perquè tot allò que algú pugui haver après dels videojocs, no s’ha de prendre com a autèntic coneixement històric, si és que per “coneixement històric” entenem el plantejament que es fa de la Història, les explicacions funcionals i causals subjacents, el relat històric. I és sobre això sobre el que vull reflexionar. Perquè, per altra banda, el retrat, o, millor dit, la caracterització descriptiva que fan els jocs contemporanis (llegeixi’s també “pel·lícules”) sí que acostuma a estar molt bé.

Per no induir a confusions, deixeu-me que expliciti aquesta distinció: una cosa és la idea i la perspectiva subjacent en els jocs pel que fa al plantejament de la història, i una altra cosa és el detallisme precís, d’època i merament contextual. Aquest segon element és el que acostuma a ser molt encertat i en el qual es busca la perfecció perquè encaixi històricament. El detallisme, però, acostuma a notar-se més i a ser més rellevant no en els jocs d’estratègia general i sobre governament de països i civilitzacions, sinó en aquells jocs més d’estratègia militar i que expressament busquen de reproduir i representar un moment històric particular, com ara la saga Total War (que, en realitat, està a mig camí entre els dos tipus de jocs d’estratègia) o qualsevol altra d'”especialitzat” en un determinat moment històric, per exemple se m’acut un de submarins que es diu Silent Hunter.
Observeu, i això és molt important, que aquests jocs estan totalment centrats en la guerra, llavors no pretenen exactament transmetre un relat històric general, sinó que, acceptant que allò era com era, convida el jugador a “participar” de la història. Segurament no descobreixo res de nou si dic que en un primer moment quan pensem en la història ens ve al cap la guerra i, si algú diu tenir interès en la història, acostuma a ser en realitat en el conflicte bèl·lic, en els soldats, en les imatges de guerra de les pel·lícules…. És obvi que la guerra és inherent a la història, però no és el mateix que dir que la guerra per si sola constitueix la història i que, per tant, igual com, diguem-ne, lloem la història perquè és important i ens diu d’on venim, també podem lloar la guerra, com aquests jocs bèl·lics fan, perquè no és altra cosa que un enfrontament “normal” sense cap altra característica que haver marcat el camí previ que ens ha portat a ser on som. I, no només això, sinó que també podríem dir que, per aquest motiu (com que la guerra és el substrat de la història i la història ens diu d’on venim, i la guerra, doncs, ens pot dir on anem), llavors pot ser “bona” o s’ha d’acceptar quan arribi.

El reduccionisme bèl·lic és, doncs, un primer problema que ens plantegen els videojocs. Però ja dic que sobretot es fa més palès en els jocs d’estratègia militar, més que no en els d’estratègia general, i el que més m’interessa aquí és veure els errors de comprensió històrica, els biaixos principals que considero que els jocs d’estratègia transmeten. Així, passo a enumerar-los:

1. La versió en els jocs d’estratègia general d’això que he volgut anomenar reduccionisme bèl·lic és el que podríem anomenar reduccionaisme politicomilitar.  La història s’entén, doncs, com la conjunció de fets polítics i militars, i ja està. No cal dir que, d’entrada, el reduccionisme suposa una gran facilitat de “comprensió”, perquè simplifica enormement les coses. Però també té altres problemes: la història s’entén com el relat “oficial”, més encara, com la suma o, si és més elaborat, com la conjunció de grans relats, que òbviament construeixen, no cal dir-ho, grans personatges i grans nacions. És clar que pot tenir el seu sentit que així es transmeti per un joc d’ordinador, perquè, clar, la gràcia és moure soldadets i matar enemics, però cal anar en compte i, estic segur, si es pensa una mica hi ha maneres de procurar, si més no, transmetre una altra idea.

2. Sensacionalisme: com conseqüència del fenomen bèl·lic, la història que es presenta i el que motiva el jugador és la lluita per la supremacia, que és el que genera impacte, el que transmet la sensació com si s’estigués o pogués reproduir la història. Potser en realitat no és exactament sensacionalisme, sinó que les grans gestes i la lluita per la supremacia substitueixen el sansacionalisme típic de les pel·lícules en favor d’una emoció més senzilla i més pròpia de la motivació interna que dels elements externs. Però, en tot cas, la història explicada amb aquell reduccionisme i amb les característiques següents més a baix descrites està pensada per transmetre com una vivència de la història. És per això també que en molts d’aquests jocs adapten la història a les necessitats del joc, perquè no creï fre a l’experiència personal (això té a veure amb el punt 5), però això té el problema, com veurem més endavant, que la història pot ser entesa i explicada segons la forma que és virtualment reproduïda en el joc, que només comparteixen en comú una dèria per la grandesa.

3. Universalisme fal·laç: com que són jocs d’estratègia històrica, necessiten una matèria primera històrica en la qual treballar: la història que agafen no surt del buit, sinó que es presenta com si ja estigués planejada. Segurament també deu tenir el seu sentit per a un videojoc fer-ho així, perquè tècnicament cal programar algoritmes, però cal igualment anar amb molt de compte perquè això ens transmet la idea que hi ha un sol i únic curs de la història. Aquest universalisme es desglossa en diverses dimensions:

• Linealitat de la història: plantejament la història com si es tractés d’un passat que va millorant, una evolució lineal que porta inevitablement al model occidental i els valors occidentals. No heu d’entendre, en realitat, que la linealitat és el mateix que l’etnocentrisme occidental. La linealitat és el fet d’entendre determinísticament l’evolució històrica com un conjunt d’etapes progressives que, sí o sí, havien de passar, i que, òbviament, porten cada cop més a societats millors. La linealitat, doncs, també implica una manera de jutjar la història, perquè tot allò que no es correspongui al model de desenvolupament màxim (que tan bé s’encarna en i defensen els governs actuals) serà primitiu. Fins i tot la versió extrema, i combinada amb altres qüestions com la dèria per la grandesa, porta a transmetre la idea que els homes ja estan “prefabricats” des del primer moment per arribar al progrés màxim i conquerir el planeta. Per exemple aquest vídeo de presentació del mateix Civilization IV (que no he trobat en castellà) ve a dir que ja en els gens dels microbis que van ser les primeres formes de vida de la Terra hi havia gravat el “destí” de l’home.

• Etnocentrisme occidental: és damunt del plantejament lineal de la història que se sobreposa l’etnocentrisme, per tal de de donar “contingut” a aquella evolució. Òbviament, es tracta d’una visió liberal de la història que l’únic que fa és determinar que tot desemboca a Occident, i per tant se certifica (falsament) en certa manera a les ments de les persones (dels joves crèduls), els quals jugant experimenten la història, com si amb uns quants dies de joc haguessin viscut tota l’evolució de la humanitat, que no hi hauria pogut haver cap altra camí que no fos el que desemboqués en els valors occidentals. I no és una qüestió de presència als jocs, és un pensament real, que té la seva expressió màxima en la idea del “final de la història”. Per això, òbviament aquests jocs, en pretendre mostrar que no podria haver passat res més que el que ha passat per arribar al capitalisme (com a expressió màxima de la civilització), no fan sinó, com que són instruments de socialització, legitimar l’ordre establert.

• Motlles històrics: existeix també, com a funció de l’etnocentrisme, el fet de presentar l’universalisme potser no de manera tan explícita, sinó més subtil a partir d’estipular paràmetres pels qual es mou la història (i, a vegades, el jugador pot triar per on “moure-la” triant entre diverses característiques ideològiques o d’organització social), com si fossin els mateixos, com si tothom compartís una mateixa base de desenvolupament històrica, un mateix criteri universal i idèntic de decisió històrica. I això pot ser així perquè es combina amb dues altres qüestions: el personalisme i les formes històriques.

4. Personalisme: aquest és un dels elements més evidents, que troba la seva arrel òbviament en el sensacionalisme, per tal de, per una banda, possibilitar al jugador l’experiència psicològica de posar-se a la pell dels “grans” personatges, i, per altra, encarnar la grandesa en grans persones, perquè és més fàcil per entendre per als no iniciats que la història és tal perquè unes persones van prendre unes decisions, que no que és fruit d’un complex sistema d’interrelacions i interdependències. Aquests grans personatges que són els que permeten poder viure la grandesa es presenten, com que es localitzen en el contínuum de la història lineal, no com si fossin accidents històrics, sinó com si ja estiguessin també “determinats” a ser, i que fessin el que fessin van ser “grans” i, en últim terme, “iguals”, perquè res més no els pot comparar: és independent ser Hitler, Stalin o Gandhi, la qüestió és fer història (passar als annals de la història). També això és una derivada, clar està, del reduccionisme politicomilitar, i també això incideix en el punt 5 en tant que insisteix en la intencionalitat com a element d’explicació del canvi històric, canvi, per altra banda, banal, tenint en compte el punt 3.

5. Rellevància de les formes en detriment dels continguts: aquest és, sens dubte, l’error més greu d’aquests jocs i qualsevol tipus d’explicació històrica superficialment causal i poc analítica, i també és, doncs, un element de discussió historiogràfica. Malgrat que les formes es poden tenir en compte per entendre, que no explicar, les experiències personals que els subjectes històrics d’un determinat moment poden tenir, no serveixen, en canvi per explicar de fons la història. És a dir, aquests jocs mostren els fenòmens per la seva forma, per com es manifesten, molt sovint per la ideologia. Aquest, de fet, és un tipus de raonament freqüent entre la gent del carrer. Però no considera els lligams de l’estructura social i la seva funció social, i implica, per tant, la impossibilitat d’explicar la història “des de fora” i la possibilitat, en canvi, de jutjar-la, segons el que sembla que està bé i sembla que està malament, i això deriva, per altra banda, en la sensació que, en certa forma, es pot “triar” la història, que tot té uns efectes que no tenen més rellevància que els que es veuen i que poc existeixen uns corrents i unes lògiques de fons.
Com a conseqüència, trobem jocs, com el mateix Civilization (ja veieu que en sóc un fan), en els quals es presenten junts fenòmens i característiques amb les seves respectives “ideologies” que en realitat estructuralment haurien estat impossibles que apareguessin junts, perquè sorgeixen de contradiccions estructurals o de condicions estructurals diferents, i per tant confereixen també a l’estructura social una forma i una orientació canviant determinada. Es transmet la idea que la seva forma és igual, comparable i universalitzable, i s’ignora els efectes estructurals, com dic, però també el contingut social, és a dir, les particularitats historicoantropològiques, les concepcions determinades de cada moment, les funcions socials, etc.
Un tipus de pensament que provoca aquesta visió és la idea que els extrems són iguals. És a dir, feixisme i comunisme (el soviètic, però no s’acostuma a especficiar) són el mateix, per algunes formes d’organtizació, per l'”opinió” negativa general de la gent, pel discurs del moment des de posicions semblants… Tot això, en el seu vessant politicomilitar, era igual per als dos. És, sens dubte, un pensament molt estès, aquest, i totalment fals. Com a exemple, aquí a la foto us poso la còpia de l’estàtua (perquè n’hi ha més d’una) “La passa del segle” que es troba davant del museu d’història de la ciutat alemanya de Leipzig, i que representa com les ideologies feixista i comunista es fusionen en un sol cos que ha donat forma a la història del segle XX.
A vegades, crec, alguns jocs intenten arreglar aquesta insistència en la ideologia, però fent-ho em fa la impressió que l’únic que fan és aguditzar la presència d’aquesta ideologia perquè recorren al darrer error que tot seguit exposo (i l’agreugen), la “tria” entre avantatges i inconvenients, i això no vol dir sinó fabricar-se la història al gust.

6. Fenòmens, processos i decisions es presenten com si es tractés d’un joc d’avantatges i inconvenients. Això pot ser possible perquè es tracta de les formes (avantatges i inconvenients de les formes) i, doncs, es comparen per la ideologia, per tant és quelcom de totalment ahistòric (a vegades, fins i tot, antihistòric, com hem vist al punt anterior). Això ens retorna al punt tercer de l’universalisme fal·laç, perquè, si s’ha de comparar, no es pot fer sinó en base a un model o un criteri i, si no es presenta explícitament el model occidental, sí que s’agafa com a criteri base el de la “grandesa”, per tant els avantatges i inconvenients es jutgen segons l’efecte que tenen en la grandesa. Això ens fa adonar que existeix una instrumentalizació de les formes històriques, a més és conforme al que expressament el jugador (per la seva ideologia que, en sigui conscient o no, aboca al joc quan es troba al davant de la pantalla) pretén buscar, es pot inclinar per una cosa o per una altra, la qual cosa s’adapta a l’experiència espectacular de “viure” tota la història de la humanitat tal i com ho he expressat al punt de l’universalisme, i per altra banda aguditza el caràcter ahistòric, perquè la instrumentalització (com que és tècnica i es basa en un criteris falsament universals) és sempre aplicable.
En conclusió, la concepció d’avantatges i inconvenients té dos efectes importants, que considero bastant dolents a l’hora de conceptualitzar la història i, també, de tenir una postura política:

• Relativisme totalment ahistòric, perquè, insisteixo, els fenòmens no es presenten ni són entesos en el seu moment històric i segons les circumstàncies socials “neutres” i funcionals per a cada fenomen, sinó en el moment atemporal de l’universalisme fal·laç.
• Relativisme acrític del “tot és vàlid”: els pobres nois crèduls que juguin a aquests jocs pensaran que, certament, tot és comparable i tots els fenòmens socials (entesos tal i com es presenten, i no tal i com estructuralment estan condicionats) són “iguals”. L’expressió política d’aquesta altra forma de relativisme és la de “totes les opinions són vàlides”, quelcom que a la burgesia agrada molt de repetir. Així mateix, també es pot entendre que tot el que succeeixi per arribar a allò que és vàlid, doncs també serà vàlid, com per exemple la guerra. És a dir, aquest pensament relativista fa que l’individu tingui una visió totalment acrítica i es posicioni davant de la realitat social com si el que fes depengués estrictament de la seva voluntat i fossin coses que passen deslligades entre si.