Nous paradigmes en educació

Ara que són vacances pot ser un bon moment perquè els que hagin estat a classe, sigui com a alumnes o com a professors, puguin pensar retrospectivament en com han trobat l’educació que han rebut o han impartit i com han trobat el context del sistema educatiu. Penso que molt gent té ben present, i jo també ho he comentat algun cop, que el sistema educactiu ja no funciona bé, que s’han perdut els ideals de la formació humanista i que, en una societat dominada per la cultura capitalista, l’únic que prima és l’interès instrumental i mercantil. Així mateix quedava molt clar, per exemple, en l’exposició de motius de la LOMCE.
El problema crec que s’agreuja quan ens adonem que no és només una qüestió d’incidència política i “adaptació” a les circumstàncies de la societat, com si fos un imperatiu normatiu acrític (és a dir, allò que diuen: si el món funciona amb empreses, doncs evidentment haurem de formar emprenedors), sinó que també és una qüestió dels valors socials generals i de les formes relacionals de les persones. Per exemple, usant termes de Bauman, ens trobem en una societat líquida, que ha convertit l’educació també en líquida. En aquest sistema i en aquest context altament individualista, doncs, l’educació no és una finestra a la comprensió del món ni una porta al desenvolupament de la llibertat personal, sinó que és una forma de reproducció cultural i una manera d’atabalar el personal, impedint que utilitzi la seva intel·ligència pròpia i promovent una sola manera de comprendre el món.
Tot això. pel que fa la formulació idealista, si voleu, sense fer referència estrictament als efectes materials d’organització social, que en part es deriven d’allò, com el fet que s’agreugen les desigualtats socials si no es promou una adequada educació.

Jo he de reconèixer que tinc dubtes també sobre la manera com, a la pràctica, hauria de ser una bona educació, però el que tinc ben clar és que no pot ser un instrument al servei dels interessos econòmics i que l’únic manera d’assegurar un bon ambient formatiu és amb el serveis públics, garantint el dret a l’educació. L’important aquí és els principis, l’orientació i el sentit que donem a l’educació, que res té a veure amb el sentit subsidiari que, per exemple, la LOMCE li dóna, tal i com he comentat més amunt. És a dir, no estem parlant d’un mitjà, sinó que l’educació és fi mateix, perquè és la clau del desenvolupament personal i l’única manera que la persona es conegui a si mateixa i al seu entorn, per tant l’educació és fi perquè la persona també és un fi en si mateix: arribar a la grandesa i a la plenitud humanista, lluny dels corrents conformistes, de l’apoliticisme i de la irresponsabilitat envers els altres.
El que tinc clar, deia, són els principis que mouen l’educació. Aquests principis no són només en abstracte la base cultural (democràtica i humanista), sinó que també mereixen una certa materialització, per tal que en l’organització social es pugui instal·lar la institució educativa i promoure aquests principis. El problema que ens trobem actualment és que no només es va desvirtuant l’educació humanista, sinó que a més es desmantella totalment l’única institucionalització que podria garantir-ne la formació, que és l’educació pública.

Un excel·lent blog amb articles detallats, rigorosos i tècnics, no només de defensa ideològica de l’educació pública, sinó ple d’informes que demostren els mals de la privatització, que pot anar molt bé per conèixer la situació i sensibilitzar és el de l’associació Soy Pública. He trobat un article, per exemple,  que crec que combina els dos enfocament crítics de l’educació que he comentat: per una banda, el fet de destruir políticament el sistema davant d’una apatia generalitzada, i per altra banda el fet d’anar escampant, en realitat, un atordiment als joves, de tal manera que se sentiran sempre cohibits, perduts, sense capacitat de jutjar el món, sense esperit crític, i preses fàcils dels impulsos irracionals de la societat de consum. Aquest article, per parlar d’això, fa referència al que anomenen indefensió apresa. Recomano, doncs, la seva lectura, tot i que jo no acabo de compartir exactament una visió tan psicologitzant.

Sigui com sigui, en aquesta entrada d’avui no em vull allargar ni desenvolupar res d’important. Només volia, després de fer tot aquest comentari, enllaçar-vos un vídeo sobre un nou paradigma d’enfocar l’educació, que penso que és prou interessant i el fons del qual parteix per parlar de l’educació és prou encertat, però suposo que se’n podrien revisar algunes coses. Sobre aquesta qüestió i el vídeo que enllaço a sota, en parlaré en una altra entrada quan comenti i reflexioni més extansament sobre un vídeo documental molt interessant intitulat “La educación prohibida”.