Partits petits (i 4): el Partit Humanista

Avui, darrer escrit sobre un partit petitet espanyol, per tal de posar-vos en situació de cara a les eleccions del 20-N. Avui toca el Partit Humanista. Recordo que he parlat d’Escons en Blanc, d’UPyD i del Partit Pirata. Com que presento el partit i dic de què va en el nostre entorn polític, veureu que arxivo l’entrada sota la categoria política “Dins les nostres fronteres”, malgrat que, per la seva naturalesa, cal considerar un marc ideològic més ampli. Però, a més, utilitzo aquest partit per parlar una mica de la “relació” general entre partits petits i partits grans a partir d’un exemple que inclou Convergència i Unió al final del text.

El Partit Humanista és potser un dels partits petits més antics, ja que va ser fundat el 1984. Això significa que té una llarga tradició de tasca polititizadora, però alhora es caracteritza per una forta paciència en la voluntat de captar vots, de contraposar-se als partits oficialistes i de difondre els seus ideals.
Aquí trobareu la pàgina del Partit Humanista català, on m’ha costat identificar informació sobre les eleccions generals. Per això és evidentment més lògic buscar la pàgina del partit estatal, on podeu trobar també la història del partit en un breu vídeo resum. D’altra banda, cal saber que, igual com el Partit Pirata, els humanistes formen part també d’un moviment internacional no només de partits, sinó d’entitats amb el mateix propòsit i els mateixos objectius, una organització global. D’entrada puc dir, doncs, que ni el partit ni l’organització global tenen una ideologia fixa, sinó que formen part d’un corrent de pensament. Però abans d’entrar en més profunditat en la seva caracterització, heu de saber que, com altres partits petits (i més si tenen una forta base democràtica com aquest, ho veurem de seguida), es va oposar a la llei que reclamava un mínim d’avals ciutadans per presentar-se a les eleccions. Això ha fet que, en les províncies que segueixen la silueta dels Països Catalans, només es pogués presentar a Barcelona, Alacant i València. En aquest sentit, podeu veure aquest vídeo que va fer el partit per demanar vots i on ja podeu apreciar què defensa:

Crec que caracteritzar el Partit Humanista és relativament fàcil, ja que (malgrat que, evidentment, no el conec ni sóc expert en anàlisi política) podem apreciar que el que dóna consistència al Partit Humanista no és potser la seva estructura pròpia de partit, no és tampoc el seu programa pràctic, sinó el corrent filosòfic que alimenta la voluntat política dels seus membres. El seu mateix nom ho diu: segueix l’humanisme. Si volem ser rigorosos, hauríem de definir aquest corrent filosòfic, però fer-ho ara seria llarg i intentar discernir com es manifesta exactament en aquest partit, complicat. A més, segons podem veure al seu web, es veu que el moviment humanista internacional s’inicia a partir de l’obra d’un tal Silo, que propugnava un nou humanisme que és perfectament definit al document humanista que escriví, en forma de manifest, el 1993. En qualsevol cas, sense mirar-me això en deteniment (però puc dir que té ecos d’un cert espiritualisme), jo em centro en els aspectes més polítics, per això em puc limitar a dir que la base de l’humanisme és centrar tota discussió i tot interès en l’home, entès com a ésser natural i comprès en profunditat antropològica. I això com es manifesta en el Partit Humanista? Només hem de veure com es defineix i què defensa:

Des de la base humanista, el partit vol crear les condicions necessàries perquè l’home es pugui desenvolupar de manera integral. I això només es pot fer afavorint la llibertat i entenent-la segons la tradició històrica de l’humanisme. El tot social ha de ser organitzat de manera que s’evitin contradiccions i conflictes. Segons això, està clar que, ara com ara, l’ordre econòmic imperant és violent en contra de l’expressió natural de l’ésser humà, i el sistema polític també és violent perquè impedeix que tots els éssers humans, en la seva faceta social, puguin participar de l’organització que ha d’afavorir que puguin viure lliurement i en pau. De fet, la democràcia formal actual, com és normal en les posicions dels partits petits, és vista com a degenerada, però, a més, ideològicament parlant en sentit ampli, se la considera allunyada de la democràcia pura (és el mateix que diu el grup de Democracia Real YA).
La posició del Partit Humanista és, doncs, la de regenerar la democràcia i, com a sistema social general, humanitzar tota la societat. Això transcendeix no només l’actual configuració social, sinó també l’actual mentalitat. En aquest sentit, el seu pensament l’articulen a partir dels diversos àmbits, diguem-ne així, socials, i ho defensen des d’un punt de vista democràtic en la seva màxima i pura expressió. Igual com fa el Partit Pirata pel que fa a l’ús d’internet i les llibertats humanes, però encara més estés, com ara pel que fa a serveis públics universals i de qualitat, a l’ecologisme o altres.

Tot això ens porta a veure que segurament podríem posar l’etiqueta de “progressista” aquest partit i que els seus posicionament no estan dirigits expressament a gestionar la societat ni a aspectes concrets, sinó a la manera com veure la societat, com guiar les relacions entre individus i entre aquests i la societat en el seu conjunt, i com encarar la situació actual del món. Evidentment, està clar, aquest pensament, alimentat per uns ideals, es manifesta, és cert, en posicionaments orientats a defensar una forma concreta dels diversos àmbits socials tal i com estan instituïts.
El Partit Humanista, per tant, per la seva realment forta càrrega filosòfica (tot i que és lògic pensar que alguna gent del partit hi és només perquè s’identifica amb els posicionament del partit quan aquest corrent filosòfic es materialitza en coses més pràctiques, però també indica que hi ha d’haver afinitat ideològica), no sembla un partit gaire clàssic. És alternatiu, és cert, però tampoc no sembla que en faci bandera. El que el partit defensa s’acosta més a una postura moral de base democràtica. Teòricament la classe política, que es diu democràtica, ja hauria d’orientar tota la seva acció segons aquells ideals i principis, però, com que això no és així, el Partit Humanista es contraposa a l’ordre social tal i com està ara. No emet crits de guerra, diguem-ne així, sinó que a mi em fa més la impressió que té un posicionament més aviat intel·lecual contrari als missatges oficials que sempre van arribant al conjunt de la societat i que, per la seva naturalesa corrompuda, la deshumanitzen i, conseqüentment, la desarticulen perquè els éssers humans no s’identifiquen entre ells com a tals.

Així doncs, el Partit Humanista no té realment un programa polític i la seva idea de gestió de la societat sembla poc realista (des del punt de vista formalista) però té un fonament ideològic que la justifica i que es pot expressar per diversos mitjans que normalment el partit planteja de forma genèrica com a formes d’acció i com si haguessin d’estar ja en pràctica en una societat alternativa. Això dóna al partit, potser, un toc una mica utòpic, encara que tot el que diu és prou lloable i jo ho considero ben fonamentat en l’essència democràtica, com ara pel que fa a llibertats civils i drets socials i humans.
En aquest rèt0l català de la campanya per a les generals de 2008, del qual he de dir que té prou bona estètica, veiem, per les propostes que podem llegir del text central, l’exemplificació d’aquesta filosofia que, com he esmentat més amunt, caracteritza el partit: no són fites específiques ni formals concretades en un aspecte de la “lluita” política a la qual estem tan acostumats (com el pacte fiscal, l’Estatut en el seu moment, el corredor mediterrani o altres), sinó postulats pel que fa a accions i posicionaments que transmeten uns valors democràtics que s’haurien de notar en la seva realització a la vida real i pràctica. Aquells àmbits en els quals s’hauria de manifestar aquesta filosofia en el seu vessant sociopolític són alguns dels aspectes generals enumerats a l’anunci o algun element també més ampli estructural (com la banca ètica, per exemple) que tot sovint és l’oposat al que existeix actualment.

Aquest partit es podria considerar idealista. Però, a més, sabent que en allò que usualment hom anomena “la vida real” les pràctiques i formes polítiques i ideològiques han creat ja un subsistema de funcionament propi, sembla que la manera de presentar-se el partit no hi tingui cabuda, per la qual cosa hom podria pensar que també és utòpic. Però, repeteixo, al meu entendre no ho és tant perquè sigui idealista (també ho és, en aquest sentit, el Partit Pirata), sinó perquè el funcionament real del sistema polític exerceix una forta coerció sobre el desenvolupament del Partit Humanista. Però no hem d’oblidar també que, certament, aquesta formació política no té un programa clàssic ni sembla fixar un model organitzatiu de societat (igual com fa el Partit Pirata i Escons en Blanc, en aquest darrer cas en un sentit purament negatiu), només defensa un marc sociopolític general de referència, ferm i cohesionat a partir de l’essència democràtica, en el qual basar les relacions socials tant col·lectives i organitzades com les individuals, però evidentment aquest marc s’ha d’expressar a través d’elements organitzatius més definits (que no concrets) però amplis.
En certa manera, es pot dir que propugnen el naixement d’una nova (o potser renovada) societat que no accepti les directrius d’un sistema com l’actual que consideren violent. I heu d’entendre “violent”, des del punt de vista humanista, no com agressiu o que faci ús de la força, sinó com a repressiu o contrari a satisfer les necessitats humanes expressades en una societat harmònica en què destacarà el valor de l’ésser humà no només com a mitjà sinó també com a fi per se. Això és just l’oposat de la filosofia liberal economicista que legitima el capitalisme. A propòsit d’això, podeu veure aquest espot de la campanya electoral de 2008 com a darrera cosa que diré d’aquest partit abans de fer una última observació de com miren els partits grans als petits.

Si vau veure el Polònia de dimecres 26 d’octubre (aquell dia el van canviar de data), al final del programa va venir en Duran i Lleida de debò com a convidat i va deixar anar al “president” que calia fer un discurs més positiu perquè si no fins i tot el Partit Humanista els podria atrapar (en vots). Aquí ho podeu veure. El cert és que no sé si això també ho escriuen els guionistes (en principi, sí) o ho diu el mateix Duran, però en tot cas pronunciat per l’autèntic Duran dóna una dimensió més real a la subtilesa (però incisiva) de les paraules: és una absoluta desconsideració pel que fa a altres partits polítics, especialment els petits, que sovint estan més al marge del sistema institucionalment constituït, però que igualment no fan altra cosa que recollir les demandes legítimes de part de la ciutadania. És com si volgués dir, i realment per la postura que sempre presenta CiU (la de debò) així ho sembla, que els partits petits (i a vegades els no tan petits) estan fets d’escòria i no estan a l’altura d’un partit com Convergència. És evident que, pel que fa a vots i influència real sobre la vida política, no hi ha punt de comparació entre un i l’altre, però aquestes paraules denoten un cop més que el sistema comença a estar corromput perquè els polítics, els qui ja estan dins de la dinàmica perversa generada i els que són membres de l’organització partitocràtica, es creuen amos del sistema i pensen que estan per sobre de la resta de ciutadans.
Això em porta a creure que és en situacions com aquesta, davant de missatges com aquest que indirectament transmet Duran, que cal realment la tasca d’informació, per dir-ho d’alguna manera, o de despertar consciències i de socialització política que duu a terme el moviment ciutadà del 15-M o el mateix partit que ha estat objecte de reflexió en aquest escrit, ja que per la filosofia que transmet es pot deduir que clama per una democràcia oberta, participativa i inclusiva que no sigui patrimonialitzada per les classes dominants. I, sobretot, que no perdi el nord a l’hora de prendre decisions; és a dir, que l’argumentació de les polítiques sigui sòlida i no ignorin mai els principis pels quals s’han pres.