El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral

En acabar la jornada del dia 9 sentia per Catalunya Informació el debat al respecte: la presentadora deia als tertulians (tots independentistes i fanàtics del procés) que els crítics afirmen que aquesta jornada ha estat un acte de propaganda; i un dels dels tertulians va dir que sí (enmig de les rialles d’assentiment dels altres), però també altres coses, va afegir. Doncs justament aquí és on rau el problema: com es pretén legitimar com una activitat política efectiva allò que no té lligams legals, que no tindrà efectes reals per si mateix (com si que ho podria tenir, posem per cas, la suspensió de l’autonomia), que no és el que de debò hauria de ser?

Aquestes reflexions em porten a parlar sobre 4 coses. En primer lloc i principalment, a criticar la justificació donada del 9-N com a quelcom que, malgrat no ser seriós, tindrà efectes polítics, com diuen alguns. En segon lloc, canviaré la perspectiva per criticar (tot i que amb certa inseguretat, ho he de reconèixer) els arguments proindependentistes esgrimits des d’una perspectiva de canvi de règim a Espanya. En tercer i quart llocs, analitzaré breument el fons de dos dels escenaris principals que semblen estar damunt la taula: eleccions “plebiscitàries” i declaració unilateral d’independència.

Sobre les “conseqüències polítiques” del 9-N

Que hagi de tenir “conseqüències polítiques” és quelcom obvi, igual com pot tenir conseqüències polítiques un atemptat terrorista, els casos de corrupció o una inundació. Efectivament, no s’ha de negar: això vol dir que s’està coent alguna cosa. Però, precisament per la seva obvietat, no s’ha de justificar el “procés participatiu” en base a això, presentar-lo com el que no és i legitimar-lo en base a un ideal absolut de democràcia.

I per què l’afirmació del “tindrà conseqüències polítiques” no funciona? Perquè si ningú no hagués votat, això també hauria tingut conseqüències polítiques. És a dir, dir això no és una legitimació del procés, sinó una constatació quasi elemental de la dinàmica política. I això condueix a un problema, que és el que ens interessa: es pretén normativitzar aquestes “conseqüències polítiques” com a qualitat democràtica, quan en realitat és un desig respecte que les “conseqüències polítiques” siguin aquelles que hom vol. És més, hom projecta en les conseqüències polítiques no només el seu anhel, sinó el seu programa polític. Hom pressuposa que sí o sí el procés ciutadà ha d’anar inevitablement lligat a la independència; de fet, que el mateix procés ciutadà és expressió de la independència. Les “conseqüències polítiques” haurien de ser, doncs, les que impulsen la independència, i en això hom s’abstreu del context real perquè dóna significat interessat a la votació. Fixem-nos-hi: què passaria si justament per aquesta votació del dia 9 el govern central suspengués l’autonomia? Segurament hom ho rebutjaria i ho criticaria justament en base al que hom espera que hagués portat el 9-N. Això seria, per tant, tendenciós. A més, com veurem tot seguit, el recolzament real a la independència no és tan gran com hom pressuposa, per tant convé no deixar-se endur, convé no caure tampoc en l’engany de la il·lusió.

Certament, aquí veiem l’error (ideològic): si hagués calgut votar ni que fos per dignitat, com es deia en els últims dies, el procés hauria estat neutre (i no entro també a dir amb fonaments legals) i no s’esperaria que les conseqüències polítiques haguessin de ser necessàriament de tipus proindependentista. El que passa és que hom associa inevitablement el procés amb un projecte polític i, segons aquest projecte, dóna un sentit determinat a la votació del dia 9. No pot ser, en definitiva, una votació per qualitat democràtica perquè el 9-N ha estat purament instrumental i propagandístic: els independentistes no poden arrogar-se l’autoritat democràtica. La valoració posterior del procés en base a aquest esbiaix serà tendenciosa i evitarà una correcta comprensió de la realitat política. No només això, sinó que l’associació inevitable del “procés participatiu” com a porta segura a la independència i la postulació del projecte independentista com a paladí de la democràcia porten a la demagògia, per exemple en el cas que més a baix analitzaré de les dites “eleccions plebiscitàries”.

No vull desenvolupar més la idea que té a veure amb aquest biaix, però vull remarcar que el “tindrà conseqüències polítiques” només té sentit en clau independentista, de forma que ha convertit aquest fals referèndum en un sondeig autèntic, quan no ho és. Hauria estat un reflex de la realitat si hi hagués hagut una participació i uns resultats proporcionals a la diversitat política de Catalunya. El fet que no hagi estat així, a més, és un argument més per constatar la poca validesa democràtica de la votació: ha estat un acte per a consum propi dels independentistes. Per tant és pura demagògia dir que el “poble de Catalunya s’ha expressat”, o que tothom és independentista; i és un error, si no també demagògia, creure que l’independentisme és l’opció majoritària. És a dir, si és un acte propagandístic i tothom està d’acord que no és la votació que calia i que l’únic que s’esperava era marcar múscul, per què després s’hi recorre com hagués estat una cosa seriosa, com si, justament, fos un reflex de la realitat? Doncs simplement perquè hom posa l’anhel independentista en primer lloc i això confon l’opinió pública (i els tertulians de la ràdio): el 9-N no ha estat un reflex de la realitat. Per demostrar-ho i per evitar possibles exageracions que porten a valorar-ho tot molt idealment, donaré unes quantes dades:

En primer lloc, cal dir que, òbviament, tots els independentistes han votat: sentien que era el seu deure, fer-se veure. Els no independentistes no han votat. També sentia per la ràdio un altre tertulià que deia que és un èxit i meravellós que hi hagués hagut un 4% de nos, i fins i tot s’atrevia a a aventurar sense fonament que no han seguit la recomanació dels partits no independentistes de fer boicot. Òbviament, això és fals: la proporció de sis és tan alta perquè la resta de gent, els que no han volgut ser conscients d’aquesta farsa, no han acudit a les urnes. En efecte, en relació amb el cens electoral de les darreres eleccions autonòmiques, resulta que només ha votat el 44% de la gent. (Tinguem present que la comparació amb les dades de les eleccions del 2012 no és del tot fina, perquè en les xifres de votants d’aquest 9-N s’inclouen menors d’edat, que sí que podien votar.) Per ser precisos, són 2.305.290 persones. La gran majoria, com sabem, partidaris del sí: exactament 1.861.753 persones. Posats en relació amb el cens, representen ni més ni menys que el 35%: això vol dir que només un terç de la ciutadania de Catalunya votaria (de fet, va votar) a favor de la independència. Això representa el suport real, no la força que pugui tenir en una votació, ja que si en un referèndum autèntic hagués de ser aquesta xifra o no, dependrà, clar està, de la participació total: així com en aquest plebiscit ha sortit el 80%. I és per això que dic que no s’ha de confondre aquesta xifra amb l’autèntic anhel independentista.

Que el 35% dels catalans es posicioni en favor de la independència no és res que ens hagi d’estranyar. És, de fet, una proporció usual en les enquestes. En realitat, és cert que ens últims temps ha anat creixent el suport a la independència, fins al 45% favorable a la independència de l’últim baròmetre del CEO d’aquest mes d’octubre. Però no és difícil de creure que l’enquesta, en les seves estimacions, mostra un resultat una mica inflat. Ho podem comprovar, de nou, contrastant-ho amb la realitat: si féssim cas del baròmetre, un 49,4% hauria votat sí-sí (així ho va expressar aquesta xifra d’enquestats). I alguns es preguntaran: què és més creïble, el 49% o el 35%? És una pregunta absurda, però la faig per si d’un cas: òbviament, el 35%, però no perquè sigui més creïble, sinó perquè és el que realment i objectivament ha estat: no és una estimació, són els vots reals que es van emetre el diumenge passat.

Hi ha una altra manera, finalment, de contrastar el suport a la independència, que és per mitjà del recolzament que rep dels vots als partits independentistes. En efecte, una simple comparació entre els votants del sí-sí i els votants dels partits independentistes (CiU, ERC, SI i CUP) ens posa en evidència que la xifra és exactament la mateixa: 1.861.753 votants del sí-sí, i 1.781.460 votants als partits independentistes a les darreres eleccions. Això demostra, com ja sabíem, que el vot i l’electorat independentista sempre han estat mobilitzats (quelcom que ja vaig constatar per les anteriors eleccions) i sempre han representat un terç de la població, una proporció que generalment ha estat semblant a la proporció de població que defensava un estat federal. Pot ser que hagi crescut darrerament lleugerament, està clar, però no de forma substantiva. Una altra cosa diferent és el pes que pugui tenir l’opció independentista en funció dels, diguem-ne, correctors electorals: posada en relació amb els votants (en aquest sentit, els partits independentistes representen el 48% dels votants) i posada en relació amb la representació parlamentària.

Sobre la justificació del procés des de l’òptica del canvi de règim

Per què la defensa del procés des de la lògica del “canvi de règim” tampoc funciona? Bàsicament perquè és un argument fet des d’una òptica espanyola (i alguns dirien espanyolista)  sobre política catalana. Si bé és cert que afecta Espanya, tots sabem que l’independentisme es limita a justificar-se des de Catalunya i entén el poble català plenament sobirà. Per això, concebre el procés en clau espanyola porta associades, com argumentaré tot seguit, certes problemàtiques. No obstant, he de reconèixer que aquest és un argument poderós i que, a més, és obvi que una eventual independència trencaria ipso facto el règim de la Transició; de fet, que el procés ja fa trontollar els fonaments del règim. Així, en aquest cas no pretenc criticar tant el fons d’aquest argument, a més és perfectament lògic que hom pugui també apreciar el procés en clau espanyola, sinó evidenciar les contradiccions i la paradoxa a què porta. Insisteixo que és quelcom sobre la qual cosa encara cal reflexionar, però d’entrada són aquestes problemàtiques el que em porta a rebutjar una tal justificació del procés. Així, malgrat els arguments favorables (que exposa per exemple Pisarello, que sempre fa unes justes apreciacions però que, en aquest cas, no comparteixo), hi ha dos problemes fonamentals que cal fer notar.

En primer lloc, es tracta d’una instrumentalització del procés per fer política a nivell espanyol. Serà lògic des d’òptica espanyola (alguns diran, hi insisteixo per tal de fer remarcar la contradicció, espanyolista), però no és una justificació del procés per se. Però això no és tot: el més important és que, tal i com hem vist més amunt, el procés i la independència s’han associat en una sola entitat. Això vol dir que no es pot justificar separadament el “dret a decidir”: en la retòrica independentista i la política que motiva, feta només i exclusivament en clau catalana, una cosa porta a l’altra. Els qui argumenten el trencament del règim, malgrat no ser clarament independentistes, legitimen a la pràctica l’independentisme i ajuden a enfortir aquesta falsa inequívoca relació entre el procés com a tal i la independència. Com que el procés hauria idealment de referir-se a les bondats de la democràcia, i com que l’independentisme (i la independència com a resultat desitjat) està associat a aquest procés, llavors -tal i com deia a l’apartat anterior- és així com la causa independentista esdevé el paladí de la democràcia. Una cosa és que hom pugui votar en un referèndum (però no sota l’argument que és un poble i s’ha d’expressar), però una altra que s’identifiqui immediatament la participació ciutadana amb la causa independentista.

D’aquesta manera, en definitiva, l’argument del canvi de règim de la Transició, encara que fos cert, no treu els greus dèficits que ha mostrat el procés i ni molt menys elimina l’idealisme infundat que acompanya els discursos independentistes. Per contra, hom justifica l’acte propagandístic i tolera la forta alienació que causa.

En segon lloc, i tenint en compte tot això que he exposat, aquest argument indueix a una confusió i porta a una mala estratègia (del projecte polític del canvi de règim). En efecte, igual com el procés pot tenir i té efectes polítics, també apreciar-lo des d’una òptica de política espanyola (tornem-hi: espanyolista, dirien alguns) pot tenir-los en un sentit contrari a aquells que el defensen des d’aquest punt de vista. Crec que cal considerar el procés en funció del seu agent principal, que és per una banda i de manera particular el govern, en tant que força impulsora i amb autoritat; i, per altra banda i en sentit general, les forces independentistes. I és aquest segon actor el que ens interessa, el que hem de veure en la seva essència: l’independentisme fonamentalment no es fa en òptica espanyola, llevat que sigui per fer els discursos negatius de no “ens deixen votar” i “ens roben”; però la seva justificació política és sempre en clau catalana i, més que això, fins i tot, segons com, en clau essencialment identitària. Ben bé es podria dir que una argumentació i defensa del procés d’aquest tipus és paradoxal.

L’error, doncs, parlant en termes de forces polítiques i realisme, rau en el fet que els defensors purament independentistes i els defensors del canvi de règim es mouen en òrbites diferents: els independentistes no fan política espanyola, fan política catalana i per a ells el canvi de règim no és sinó separar-se finalment i desentendre’s del vell règim nacional no desitjat. Tant és així que la política “espanyolista” feta a Catalunya pot trobar-se que l’independentisme se li giri en contra.

La confusió, doncs, seria entendre que la tendència al canvi de règim també es pot beneficiar del procés. Però no tant en sentit que de manera general el procés posa en dubte el règim, que ja sabem que és així, sinó parlant de l’escenari real concret i efectiu. Això pot quedar il·lustrat amb l’efectivitat de l’opció de canvi de règim (o també podríem dir-ne, corrent independentista des d’una òptica espanyola) en un referèndum, sempre i quan, és clar, associem aquesta tendència amb l’opció sí-no, quelcom que crec que no és agosarat de fer, ni que sigui parcialment. Certament, aquesta opció pot no trobar-se reflectida en un eventual referèndum autèntic: tal i com aquí defenso, aquest és un vot absurd i no efectiu.

Per acabar, considero que la defensa del canvi de règim sembla ser una argumentació massa general i abstracta que no té en compte els moviments concrets que fan les forces polítiques que es troben sobre el tauler; per tant, aquesta defensa dóna cobertura a aquests moviments. Per això, convindria ara apreciar els dos moviments d’aquesta mena que semblen estar actualment sobre la taula: les eleccions plebiscitàries i la proclamació unilateral d’independència.

Sobre unes eleccions plebiscitàries

L’altre dia feia una prova pilot d’una enquesta en un grup aula universitari. Una de les preguntes de l’enquesta era de la intenció de vot: “Si avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit votaries?”. Un noi m’alça la mà: “Perdona, però eleccions plebiscitàries o no?” Anava a respondre coses diferents depenent del “tipus” d’eleccions. Doncs bé, aquest exemple il·lustra bé com d’imbuïda està la ciutadania per aquest discurs de les plebiscitàries, però hem de saber que, d’eleccions, només n’hi ha unes, les de representants del poble al Parlament, i punt. Això de “plebiscitari” és un afegitó, de nou, propagandístic.

Passades les eleccions és quan toca analitzar-ne els resultats i interpretar com s’ha mobilitzat l’electorat, però no es pot d’entrada interpretar com han de ser aquestes eleccions. Vaja, hom pot fer-ho, conforme a un projecte i un discurs públic, per descomptat, però el problema és que es pretén presentar com si certament tingués una diferència real, com si el president en convocar aquestes eleccions fes alguna cosa excepcional (quan totes les eleccions anticipades són, per definició, excepcionals), i com si estiguessin orientades de manera determinant cap a una única cosa concebible. Si políticament ho volen considerar així, que ho facin, però que no pretenguin fer canviar la concepció ciutadana de les eleccions com si fossin diferents, quan és exactament el mateix. I tothom que ho presenti diferentment i realment vulgui fer-nos creure que és diferent fa demagògia. Encara que no en diguéssim “plebiscitàries”, el resultat electoral seria previsiblement el mateix. No només això, sinó que en l’efectivitat política és el mateix, en la legalitat electoral és el mateix i en els principis de la representació política és el mateix.

Així, si “plebiscitari” és un epítet que s’afegeix per fer propaganda i voler induir que les eleccions tindran un caràcter i unes conseqüències diferents, això vol dir que el president Mas (o qualsevol altre) l’afegeix en funció de la seva intencionalitat política amb objecte de recrear en l’opinió pública una altra mena d’escenari. I això significa tres coses: en primer lloc i de manera simple, que fa pura demagògia. En segon lloc, que perd la neutralitat com a president del govern (o, si més no, una mínima contenció que hauria de tenir) en la mesura que està lligant activament aquest discurs amb un projecte polític particular i a gran escala, un projecte que no és mera “elecció” o programa partidista de polítiques públiques o mera acció governamental, un programa que no és consensuat ni atén a la pluralitat del Parlament. Es pot discutir, és clar, i cal organitzar un referèndum; aquesta és l’obligació del govern per atendre les demandes populars. Però no és apropiat, i aquesta és la tercera implicació, presentar una sola i única direcció (tendenciosa) de tota l’acció governamental i plantejar (amb la identitat de què he parlat més amunt) que lluitar per aquest projecte és el mateix que lluitar per la democràcia.

A banda d’eleccions “plebiscitàries”, Esquerra també fa referència a unes eleccions constituents, proposta a la qual també s’han unit els de la CUP. Aquesta, no obstant, sí que és una categoria real i diferent, però no sembla que es pugui aplicar al nostre context perquè no hi ha el marc normatiu per posar en marxa un procés constituent. Pitjor encara: eleccions “constituents” de què, si no hi ha un estat sobre el qual cal fer la nova constitució? En aquest cas passa un cosa semblant que amb les “plebiscitàries”: fer propaganda d’una cosa molt grossa i que s’acosta molt a la independència, perquè el votant independentista busca allò que d’aparença assenyala de manera immediata cap a la independència. No obstant, la diferència és que les constituents sí que tenen validesa en un determinat context: les eleccions constituents no són per fer un govern de concentració nacional, com Junqueras diu al seu full de ruta, sinó per formar un nou Parlament en un territori sobirà que aprovarà una constitució. Però el que passa és que, com que això no es dóna, òbviament les eleccions seran de iure i de facto exactament unes eleccions normals i corrents. Així, utilitzant l’epítet de “constituent”, ERC (i la CUP) també està fent demagògia, amb la diferència respecte de les plebiscitàries que sembla que vulgui saltar-se la legalitat i els principis del dret. Això té les seves particulars implicacions jurídiques i polítiques, que tractaré ara només en part a partir de la declaració unilateral d’independència.

Sobre la declaració unilateral d’independència

Junqueras (que, per cert, va ser atrapat comptant els vots del 9-N, la qual cosa encara posa més en evidència la nul·la validesa del procés) concep en el seu programa cap a la independència fer veure que Catalunya és un estat independent, fer les Constituents i després fer la declaració. Però, altanto: segons la lògica i legitimitat del dret, la cosa va al revés: primer cal tenir el territori sobirà i després es fan eleccions constituents. Ell no ho diu així per pura estratègia partidista, imagino (és a dir, és un “qui la diu més grossa”); però, així i tot, fos quin fos l’ordre amb què ho concep, darrera seu no hi ha ni la més mínima legitimitat.

Val a dir d’entrada, també és important, que generalment parlem de declaració, però allò que té valor (perquè es refereix a l’autoritat amb dret per fer-ho) és una proclamació. Sense entrar en gaire distincions, només hem de saber que els d’ERC pretenen fer passar una cosa (declaració) per l’altra (proclamació). Si fessin una proclamació, la cosa es complicaria més per les qüestions jurídiques, però tanmateix també una mera declaració tindria certes implicacions.

Podem veure amb aquesta intenció de fer la proclamació l’error de partir, com a justificació, del procés del 9-N. No saben que un procés propagandístic (tornem als primers paràgrafs d’aquesta crítica) no pot legitimar tal cosa? Si ho volen fer, que diguin que ho volen fer perquè sí, però que no es fonamentin en un “plebiscit” que no té fonament jurídic. D’altra banda i més important, s’ha de tenir present que una tal proclamació és un acte de sobirania. Però, el que passa, és que el Parlament no és sobirà; l’únic sobirà és el poble. Aquí és on podem veure el problema de pretendre primer actuar com si el país fos independent, i després ja declarar-la. No: primer el poble s’ha de pronunciar per declarar el seu territori sobirà, l’únic que pot expressar la independència és el poble, i després que el poble s’hagi expressat el Parlament la proclamaria amb totes les del dret. Tal i com s’està plantejant, en canvi, cal entendre que, en cas que no hi hagués cap problema legal en fer una tal proclamació (cosa dubtosa), després hauria de ser referendada pel poble -que sí que és sobirà-, amb la qual ens tornaríem a trobar amb la mateixa situació que ens hem trobat des de l’inici del procés: trobar el marc per fer-ho i confiar (autoenganyar-se) que la majoria de la gent diria que sí.

Aquesta observació ens porta a constatar una cosa molt important. Així com amb les “plebiscitàries” l’acció de govern es confon amb el pur projecte independentista, passa una cosa semblant amb la institució parlamentària, la qual representa el poble de Catalunya: alinear la institució parlamentària en pro d’una declaració unilateral segons els interessos específics d’un partit suposa concedir arrogantment un acte de sobirania no lícit que trenca amb el pluralisme democràtic reflectit al Parlament. Fer una tal proclamació seria la cosa més antidemocràtica que es podria fer.

Això és el més significatiu que cal tenir present del fons de la declaració unilateral. Però, a més, no només podem criticar-ho des del dret, sinó que també convé tenir present els efectes polítics que podria tenir. Si tal referèndum postproclamador es realitzés i si les dades que he donat més amunt són certes, el resultat seria un no i, per tant, no només Esquerra hauria fet el ridícul, sinó que la seva gosadia en ignorar la diversitat parlamentària i pretendre convertir el Parlament en un òrgan sobirà hauria posat tota la institució parlamentària en evidència i l’hauria desvirtuada.

Darrera d’això, és clar, trobem el desconeixement d’aquests polítics de la situació política real sociològicament parlant del país. I això és així perquè els partits independentistes, que segueixen una línia totalment ideologitzada, són moguts invariablement per aquesta eufòria i aquest clam que porta a considerar automàticament que això és el que el poble vol. Però no seria atrevit dir que no comprendre la situació política de Catalunya, o almenys aquest aspecte (a saber: que el votant independentista no ha variat substancialment), portarà a cometre molts errors i portarà Catalunya a un carreró sense sortida.

Estat? Independent?

Sorprenent ha estat per a mi l’anunci del president Mas de convocar el referèndum per la independència, i sens dubte obre d’aquí a la data de la consulta (i més enllà) un futur que potser alguns no s’esperaven i que serà relativament agitat. Malgrat el tipus de preguntes i que, segons tothom diu, són molt obertes i permeten que tothom s’hi senti a gust, jo, tanmateix, no trobo les preguntes del tot adequades. Exposaré tres motius.

1. Federalisme… de debò?

Per començar, voldria dir que jo, a diferència de l’opinió generalitzada que es copsa en l’ambient segons la qual la consulta és inclusiva, no veig del tot bé les preguntes plantejades. Si bé pot semblar que la consulta possibilita d’expressar la preferència per l’estat federal, jo trobo que les dues úniques respostes lògiques són el doble sí, que representaria la independència purament, i el no (només a la primera, perquè respondre-hi “no” ja incapacita per respondre a la segona). Això és així perquè la primera pregunta es refereix a un Estat català, sense que sigui independent. L’única manera d’entendre-ho és com un estat federat. Però vet aquí que hi ha un problema: depèn de la voluntat política dels catalans conformar un estat federat?

Jo entenc que un referèndum (que segurament no és tal perquè només l’Estat té potestat per convocar-lo) s’ha de veure com l’aprovació o rebuig d’una decisió que directament representa la voluntat política efectiva. La independència, per tant la constitució d’un estat ple i -en principi- sobirà, pot derivar-se directament de l’expressió de la voluntat política del poble com a entitat política, però, en canvi, la formació d’un estat federat a Catalunya depèn de l’existència d’un marc estatal federal a Espanya.
Es pot consultar el poble per conèixer la seva apreciació sobre la direcció que ha de prendre la política, sobre si s’han d’iniciar negociacions per canviar la forma estatal espanyola, però no es pot dir que el referèndum permet igualment l’expressió del federalisme, perquè, per una banda, com he dit, la decisió no depèn del que expressi el poble català i, per altra banda però lligat a això, tal decisió representa el canvi de constitució espanyola. En aquest cas no s’ha de plantejar com un referèndum que depèn lliurement i sobiranament del poble català, sinó que seria un plebiscit sobre el canvi de fronteres d’Espanya, per tant tindrien raó els qui diuen que jurídicament cal preguntar a tots els espanyols. Deixeu-me que ho especifiqui: no estic dient que calgui consultar tots els espanyols pel que fa a la independència (tot i que estic segur que hi ha arguments que poden defensar això, de fet al final us enllaço un article que ho defensa), però tampoc no es pot dir que només consultant els catalans es pot decidir sobre una situació federal, perquè això ni té translació en una decisió jurídica (com sí que la tindria el vot a favor de la independència) ni està al mateix nivell que preguntar per la independència.
Fixeu-vos que l’opció “federal” -diguem-ho així- més aviat el que expressaria és un desideràtum, en canvi no seria possible la seva materialització. Per no repetir-me més, compareu-ho amb aquest exemple: és com si el referèndum preguntés (i era l’opció que ERC fa temps feia anar) “voleu que Catalunya sigui un estat independent dins de la Unió Europea?”. Estar o no dins de la UE no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, igual com estar o no dins d’un estat federal no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, sinó d’un eventual acord entre els diversos possibles estats que sobiranament voldrien formar l’estat federal. En aquest cas, caldria fer un plebiscit per ratificar o no la integració a l’estat federal com a estat federat. Òbviament, també podeu veure que m’estic referint al federalisme ben entès, i no a la idea segons la qual es pot reformar la Constitució per acostar-se més a un model federal, perquè això és una altra cosa, semblant però diferent, si bé igualment no podria derivar-se de la resposta a la consulta.

En definitiva, la primera pregunta de les dues de la consulta sembla ingènua i fútil, i, conseqüentment, respondre “sí” i “no” a les dues preguntes de la consulta, doncs, no té efecte jurídic i és inútil. Si realment és així com jo ho interpreto, no sé pas perquè han posat aquesta pregunta, però fa la impressió que ha estat (amb l’objectiu de buscar un acord, això sí) idea d’Iniciativa, perquè així també es mostren a favor del dret a decidir però sense ser independentistes.

2. Quina independència?

Hi ha un altre element també molt important, que és la falta de concreció en el que s’està decidint. És cert que un referèndum ha d’expressar la idea general per fer-ne el posicionament (tot i que estic convençut que es poden buscar formes plebiscitàries per anar concretant), però no obstant ni s’ha iniciat un debat (ni a nivell social generalitzat ni molt menys entre els partits polítics) sobre com ha de ser el país independent, ni es proposa un pla o programa. Potser Procés Constituent és l’únic moviment que sembla dirigir-se en aquesta línia.

Cal tenir present que, en efecte, més consens hi haurà com menys concreció s’estipuli i, en canvi, ens referim a un valor ja assumit, com és la llibertat. Hi ha el perill aquí de caure en raonaments excessivament simplistes i brutament nacionalistes, i de fet s’està donant. Cal tenir molt present, també, el marc objectiu que, en agradi o no, ens acompanya, tant de tipus jurídic (en el punt anterior indirectament hi he fet referència) com de relacions de poder i de tipus material. Afirmar coses per l’estil “independència per canviar-ho tot” és irrealista.
Pot ser, en aquest sentit, un problema la falta de concreció i la manca de poder i “hegemonia” social i popular per marcar el rumb, un problema fins i tot fatal. Fixem-nos que amb això juguen alguns polítics: “ara decidim, ara votem, i després ja veurem com ens ho fem”. El problema, és que en aquest “després” el poble ras no hi prendrà part, sinó que alguns que ja tenen poder concretaran allò que el poble haurà “decidit”, a banda que és una postura que es pot considerar irresponsable i, segur, populista.

La política tracta sobre relacions materials entre individus, subjectes concrets i amb voluntat política, i la dinàmica que hi ha entre ells. La independència pot no afectar aquestes relacions; és més, fins i tot podria ser contraproduent, com ho pot deixar ben clar el fet de quedar fora de la UE, ja que -al meu parer- sens dubte aguditzaria les “solucions” neoliberals i provocaria una hecatombe (bé, potser no tant) econòmica. Crec que en aquest raonament es pot trobar un bon argument que un internacionalista pot esgrimir per oposar-se a la independència com a decisió “fixa”, com una decisió inconcreta i estàtica, per més que pugui tenir la independència com a ideal.

3. La sobirania, el quid de la qüestió

La pregunta de la consulta que, segons El Jueves, els poders fàctics volien proposar.

Finalment, el tercer element és un corol·lari del que he esmentat al punt anterior: cal tenir sobirania per decidir. De fet, cal reclamar la sobirania. Ni voler que Catalunya sigui un Estat (pregunta 1) ni voler que ho sigui independent (pregunta 2) tenen gaire sentit segons aquesta aproximació a la política que acabo de definir com el marc relacional i material on la voluntat política es fa efectiva, si no comptem amb sobirania, amb capacitat de decisió, amb poder polític i social per fer valer la nostra decisió. En canvi, la independència presentada en el buit, a banda de reduccionista, amaga el debat sobre deslliurar-nos d’altres poders fàctics als quals estem sotmesos objectivament. Perquè la capacitat de decisió no s’ha de deixar per després d’haver decidit, ja que seria poc responsable i implicaria, fins i tot, fer-ho a l’ababalà.

Pablo Iglesias, aquest jove politòleg que últimament s’ha popularitzat per sortir a la televisió, va venir divendres passat a fer un seguit de xerrades a Barcelona. Ell reflexionava: quina independència real tindríem si els guàrdies jurats simplement portessin l’escut de Catalunya i repartissin llenya perquè els poders públics els hi haurien autoritzat? No cap. La independència real no és una nova constitució de la societat política, sinó que ha de ser també una possible nova constitució material de la societat. Cal trencar els vincles amb els poders que ens subjecten i exercir conscientment i personalment la nostra llibertat, sense nocions de sobirania absoluta que ens abstreuen de decisió política. No es tracta de res més que de recuperar la sobirania del ciutadà dins del context democràtic: decidir el què i el com, a tots els nivells, altrament estaríem vivint una il·lusió de llibertat que no faria sinó canviar les formes per mantenir l’essència d’una falta de sobirania, de voluntat política real.

Aquesta referència a la sobirania ens pot fer recordar el pacte social de què parlava Rousseau, la seva idea de voluntat general (efectivament l’equivalent de la sobirania). Convé fer notar que la voluntat general no és reduïble a la suma de les voluntats particulars. En aquest sentit, es podria considerar, fent la transposició en el cas de la consulta, que la voluntat general és més que la suma dels vots particulars que hom ha dipositat conforme una opinió respecte d’una situació general no materialment definible (la independència perquè sí) i faltada de debat públic. Això podria servir també de font per a una crítica ulterior de la inconcreció que abans comentava.

Per acabar

Finalment, només vull referir-me a un text que el magistrat Carlos Hugo Preciado recentment ha publicat a El Periódico i que també recull la revista Mientras Tanto. Aquest és un text amb arguments polítics i jurídics no exactament en contra de la independència, sinó que exposen com s’està duent a terme actualment el procés del dret a decidir i que trobo molt interessant i realment és prou complet. En recomano molt la lectura perquè segurament oferirà una visió no habitualment comentada i, a més, argumentant diverses coses criticant certes incongruències i procediments. Al final conclou que “el procés sobre el dret a decidir que s’està duent a terme a Catalunya té un dèficit democràtic quelcom més que preocupant.” No obstant, malgrat que no en sóc un expert, jo no estic del tot segur que el dret a decidir no sigui del tot legal, com exposa l’article, però la resta de qüestions em semblen encertades -o, si més no, raonables- i n’hi ha algunes que jo ja vaig comentar a l’article sobre els motius pels quals no em posiciono a favor de la independència.

En definitiva, amb el que jo aquí he exposat i amb l’article que he enllaçat he volgut fer notar unes qüestions que ens permetin tenir -potser- un pensament una mica més crític sobre la qüestió sabent que la independència no és quelcom que s’hagi de perseguir cegament, i, sobretot, observar (realistament, crec jo) que, ara com ara, el procés no tindrà pas els resultats esperats, sinó que en canvi pot ser pitjor des d’una òptica que busca satisfer altres ideals que no siguin únicament el de la independència. I això suposant que reïxi el procés, és clar, però a opinió del mateix Pablo Iglesias és massa optimista la sensació que molts independentistes (o altres que no ho són) tenen que l’Estat no s’atrevirà a fer res, quan en canvi -pensa- el govern espanyol està desitjant suspendre l’autonomia, cosa que també facilitaria més la unió partidista fora de Catalunya.

Sobre el pacte de CiU i ERC

Avui no vull fer una opinió del pacte entre aquests dos partits en el sentit de comentar-ho segons els paràmetres propis de l’ordre institucional i el joc de poder, sinó que pretenc fer una ràpida reflexió crítica sobre tres aspectes més transcendents que emergeixen de l’acord i que intentaré comentar segons uns paràmetres més ideològics i estructurals.

1. L’acord desacredita més el neoliberalisme. Ens han bombardejat contínuament per totes bandes que no hi ha alternatives, que no es poden fer altres coses que no siguin retallades, que si s’apugen impostos l’economia es contraurà més, que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, etcètera i etcètera. Però mireu vés per on que només amb uns dies negociant Convergència ja s’ha compromès a crear ni més ni menys que 10 impostos. Com és possible, si no hi havia alternativa? És evident que la legitimació que es buscava per justificar les polítiques neoliberals és totalment oposada a acceptar apujar impostos. El president Mas s’ha contradit així en els seus propis discursos de negar les alternatives i seguir el camí que fan a Europa, per exemple ho va expressar fa un any, quan jo vaig comentar la seva sentència lapidària “res no tornarà a ser exactament igual com ho havíem conegut”.

El suposat pragmatisme que deriva de l’acord és fals, perquè només es fa pels imperatius del govern; o, dit en altres termes, és un pragmatisme hipòcrita per necessitats pròpies de l’ànsia de governar, vici aquest del qual també peca, per cert, Esquerra. No és estrany, llavors, que Mas s’hagi fet seus els requeriments dels nous tributs, per exemple per evitar que sempre paguin els mateixos. Tornem-hi: i fins a dia d’avui, no ha passat res si sempre pagaven els mateixos? Fixem-nos-hi bé: si teòricament ara és això el que cal fer, llavors la mateixa CiU reconeix indirectament que durant el seu govern en solitari ha fet recaure el pes de la crisi deliberadament sobre els més desafavorits, per tant ha actuat injustament. Com podeu comprovar, és una lògica oposada, pròpia, d’una banda, del pragmateisme més purament instrumental i, d’altra banda, de la burda demagògia que deriva de presentar-se com a defensor d’uns valors que mai no ha defensat i que els fets materials contradiuen. Això últim queda encara més clar quan, certament, les retallades no pararan i quan les polítiques econòmiques, per més que es posin impostos, continuen seguint la mateixa línia estructural.

2. CiU no són “els bons”. Per raó del gir discursiu que, de manera demagògica, ha fet Convergència i Unió, em sembla entendre de l’opinió pública (ja sabeu, el que diuen els diaris que la gent repeteix) que aquest partit intentarà pal·liar els efectes de la crisi i està bé que s’hagi posat d’acord amb Esquerra perquè, clar, el país ho necessita. Però, hi insisteixo, ha estat així per la pressió d’ERC, però no entengueu que llavors és aquest el partit “bo”, perquè si s’ha de vendre només per fer un referèndum, malament rai.

El cas més exagerat és el de La Vanguardia, evidentment. Presentava CiU com un partit que, en el cas de CDC, recupera el seu esperit tradicional de centreesquerra liberal, i, en el cas d’UDC, l’esperit de la democràcia cristiana. De nou, quantes fal·làcies!
Dues coses es poden extreure d’això: a) És evident la importància dels mitjans de comunicació per, a partir de la semantització del conflicte polític, donar valor i significat a les paraules, valors i significats que, però, es poden mal·lear, i, a partir de l’etiqueta donada, se’n pressuposa que en el món material i no del discurs el fet es correspondrà al que hom entén d’aquella etiqueta; b) d’altra banda, es reafirma el punt 1: si allò positiu és recuperar una certa socialdemocràcia moderada, per què caram durant el passat na parava de repetir-se que no era aquesta la manera de sortir de la crisi? I per què encara ara CiU no s’hi posa de ple? A més a més, parlant ara amb termes propis del sistema institucional, sembla que de manera indirecta s’estigui donant la raó a ERC per, justament, defensar la necessitat de minimitzar les retallades amb altres mesures, tot i que això, lògicament, continuaria entrant dins dels cercles estructurals del neoliberalisme.

I encara n’hi ha més: més clar veiem el que significa el punt “a)”, de construir una imatge d’un partit i que aquesta no es correspongui amb els fets, i també ens adonem més clarament de com encara, en realitat, primen les polítiques neoliberals, quan podem llegir a tots els diaris, també a la mateixa La Vanguardia, que UDC ha exposat el seu malestar i desacord amb les imposicions fiscals que exigia ERC. Llavors, com pot ser que en una pàgina de La Vanguardia es digui que Unió recupera l’esperit democristià, però en unes pàgines més enllà  se’ns informa que, en realitat, no vol implantar aquestes mesures fiscals que l’acostarien una mica a aquell esperit? Enteneu la contradicció i l’elogi que es fa ara d’una etiqueta que s’atribueix fal·laciosament a CiU, oi?

3. “La il·lusió compensa”. Els dos partits, més ERC que CiU han defensat el referèndum, aparentment. De manera exagerada, CiU no ha parat d’apel·lar durant els últims mesos a les emocions i sentiments nacionals. Aquest acord entre els dos partits és una materialització, després que les eleccions es presentessin com un plebiscit, d’aquella “il·lusió” per enfilar el camí cap a la independència. Per tant, tenint en compte això, el poble estarà pendent de l’efectivitat del pacte per arribar al referèndum, esperarà que l’acord sigui la catarsi dels seus sentiments nacionalistes o, per contra, una hecatombe. Esquerra ha pretés justament oferir la via segura al referèndum, però la il·lusió per aconseguir-lo no justifica políticament les mesures neoliberals que de ben segur es duran a terme i ERC, per això, camuflarà darrera del sentiment nacionalista el seu consentiment a les mesures que voldrà tirar endavant CiU. S’escau bastant recuperar aquí el que vaig dir no fa gaire sobre usar la il·lusió com si fos un argument polític.